Pere Bergas Llabrés

Res del que succeeix no s'oblida,

encara que tu no te'n recordis.

El viatge de Chihiro

Quan n’H. va començar a llegir aquell comiat, va entendre que lluny volia dir enlloc. O senzillament, desaparició.

Malgrat la gravetat de l’escrit, n’H. somrigué imaginant en Daniel disculpant-se per haver triat un inici tan tòpic, tot i la seva bona traça com a redactor, conscient de clixés i llocs comuns: «En llegir aquestes línies, jo ja seré ben lluny –per dir-ho en uns termes decorosos i suportables–. Tan lluny, que no sé si en tornaré mai».

A partir d’aquí, hi exposava una digressió complexa sobre el temps i l’espai, la llum i la fosca, que n’H. no provà de rellegir. Tan sols retengué la idea que la mort i el sexe aparegueren al nostre planeta molt després del miracle de la vida, però que en Daniel i d’altres com ell, els «singulars» –tal com l’opinió pública els anomenava–, en quedaven al marge.

S’havia pres el seu temps per confeccionar la carta, en Daniel. Eren cinc folis escrits a doble cara, amb marges generosos i aire suficient entre línies. I hi desplegava el seu tarannà incorregible planificador i primmirat: havia usat un paper d’una certa gruixa, color sèpia –i no un foli pàl·lid i anodí–, per fer-hi discórrer el traç precís i blau –executat amb elegància– d’una cal·ligrafia punxeguda i relligada, menuda i clara.

En Daniel va trobar la manera de cloure aquell primer paràgraf –sobre el temps i la llum– amb una cita de Margarit: «Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida.» Era un cop baix. Eren els versos gravats a la làpida d’algú a qui n’H. estimà molt. Molt. Després de romandre una estona dempeus tots dos tot sols davant la tomba, de desar-hi un ram de roses vermelles, d’ajustar-se bé la bufanda i la caputxa, i de moure lleument els llavis per provar de dir unes paraules a manera d’oració, n’H. l’havia abraçat com a un igual. Fou la primera vegada. Amb la carta a les mans, n’H. alçà la mirada per despenjar-la sobre el ball distret de la cortina endret de la vidriera entreoberta.

a la memòria de Pilar Sánchez Llabrés

– [...] els que van sobreviure no eren les MILLORS persones,
ni tampoc no van morir els pitjors. Va ser pur ATZAR!
dins MAUS d’Art Spiegelman
Em faríeu pena si no em féssiu tant de fàstic.
Em faríeu fàstic si no em féssiu tanta por.
dins Apunts per a la llacada, de Brigitte Vasallo

Asseu-te. Asseu-te devora jo al portal. S’hi està bé, a l’ombra... D’esquena a la carretera d’Inca, mira al fons quina faixa de muntanyes. Avui no s’hi veuen bellumes terroses ni estan només tacades de verd. S’hi retalla la tofa de cada arbre i s’hi endevinen fora esforç tots els senders. Els cims, pelats i bonyarruts, donen compte de les penyes gratelloses i d’algun degotís de rosseguera que es perd en la fondària dels espadats... Un blau així, fora cap nigul, no fa més baix el cel?

«Tots units en el fracàs sinistre d’un sistema social sencer

que produeix una raça de gladiadors entrenats per tenir, posseir, destruir»

Pier Paolo Pasolini (extret de l’entrevista «Tots estam en perill»)

 Foto: GEORGID (pixabay)  

En una cotxeria, dues taules llargueres amb hule, a vessar d’accessoris de papereria i altres estris. Llapis, tisores, cartolines, pintura escolar de colors diversos, cinta adhesiva, tela de pelfa, fil de niló, pinzells, regles, filferro, pistoles per aplicar cola termofusible, cola de fuster. Diaris en terra. Tres estufes repartides pel local. I més coses. Hi fa una olor densa, massa dolça, massa fresca, de butà i d’adhesiu líquid. Al fons, al cap d’una de les taules, dues dones forren de paper encolat unes bufetes inflades. Vendran a ser cascs d’astronauta en haver-se eixugat. Fan via.

Foto Aina Herrera

—Ha estat femella!

Ho va dir davant tothom. Ho digué l'encarregada d'encendre la traca que anunciava la fi de les festes, una al·lota esprimatxada i amb els cabells revulls recollits en una coa malgirbada. Mantenia el foguer estret dins el puny dret. Amb l'altra mà retenia la bossa per les anses passades per l'espatlla, com perquè no li botàs i li fugís, i que havia avançat una miqueta a manera d'escut. Com de biaix, talaiava un enfilall de cartutxos que contenien un devessall d'explosions, ara en suspens. El cordonet que feia no res havia encès perquè engegàs aquell foc d'artifici, semblava haver-se consumit per complet en tocar el primer petard de la tira: l'explosiu número u s'havia empassolat la metxa incandescent i res no s'esdevendria mai més. Pausa tensa. L'al·lota premia els llavis i amb els ullons una mica clucs escrutava aquell petard malastruc, com si just amb la mirada pogués fer-lo saltar pels aires i iniciar d'una vegada la cadena explosiva estirada tot al llarg dels baixos d'una paret. Era cinc passes lluny. Ningú no es movia. Res no esclatava. Sense treure la vista d'aquella mina antipersona, s'hi acostà i llançà el primer barrobinet mig metre enllà d'una puntada de peu, com alliberada d'un ressort amb un moviment d'anada i tornada precís i impecable. En el desplaçament, de sota aparegué un pam de metxa més. Hi havia quedat enrodillada. Ara li venia el mal tràngol d'encendre de nou aquell trosset de ble de pólvora. S'hi acotà, l'encengué i un brolladoret corredís d'espires es precipità cap a una cursa de deflagracions, tronadissa i flaixos fulminants. Just tengué temps de donar l'esquena a tot aquell rebombori. Arrugà el front i suportà el xàfec tapant-se les orelles amb les mans, encorbada un xic i tot.

Foto: Xisca Alomar

Travessam per un costat el pati de les escoles velles i davallam per Ramon Llull. Totes les façanes són d’un celet pàl·lid en aquestes hores, i el silenci es va clivellant amb la xiscladissa dels ocells o amb el ta-tac d’alguna persiana esbatanada, empesa amb massa força des de dins per una mà fugissera; o és el sotragueig metàl·lic del nostre remolc el que trenca la quietud, que s’accentua en haver trepitjat el retxat del clavegueram endret del supermercat o als Quatre Cantons. Enfilarem fins a la creu de Sa Creu pel carrer del Rafal i girarem en ser al capdamunt a l’esquerra. Can Quelino, l’antiga peixateria, on hi havia l’elèctrica, can Ramon, cas Pastoret, can Pou, can Cartutxo, la fusteria de can Rei, can Faril… Recorrerem els Bons Aires de cap a cap, i des de la Volta del Bisbe prendrem per la carretera de Costitx. Si anàssim fora remolc, en arribar al camí de Montuïri, hi voltaríem cap a mà esquerra i hauríem arribat a Can Garreta. Però com que en duim, encotxats, prenem pel camí d’abans, perquè fa més bon entrar al portell. Aquest camí, a casa li deim l’Embiaixat i mena fins a l’Erissal, i com sempre feim quan anam en aquesta finca, l’abandonam en un revolt cap a mà dreta, després de fer un quatre, per agafar, ara sí, el camí de Montuïri, el camí de la Fita, que en diuen a Costitx; la Raia, per als sencellers.

Em cremaven els pulmons i ja feia una estona que no sentia els batecs del cor. El meu estat d’excitació era tan alt, la meva desesperació tan fonda, que no era capaç de notar el repiqueig sord i trepidant a dins el pit. Vaig començar a mossegar l’aire, amb l’esperança d’enviar-me una mica més d’oxigen, una mica més, per arribar una mica més lluny encara. Literalment rosegava aire, obrint molt la boca, quasi desencaixant-la, mastegant amb les dents, les genives i la llengua seques. No podria aguantar aquell ritme de cursa gaire més, em coneixia prou. Corria a tot quant podia, però sense cap estratègia. Fugia tan sols. Escapar ho era tot. I vaig aturar de sobte, inconscient d’en quin moment ho havia decidit, poc abans de sortir del darrer revolt d’aquell camí voltat d’alzines i ullastres, fosc com un túnel, per enfilar la recta a cel obert. Treia el fetge per la boca. El vol entre una gambada i l’altra era de cada vegada menor. Si el meu cervell encenia totes les alarmes perquè no em podia permetre afluixar, el meu cos agraïa que abandonàs. Un tremolor incontrolable em feia les passes menys decidides, més imprecises, com si els peus volguessin arrossegar-se en la grava. Estava exhausta, sensació familiar els darrers quilòmetres d’una marató, però no quinze minuts després d’haver començat una eixida habitual d’entrenament. Tota sola com sempre en una cursa, aleshores em sentia desemparada. Per acabar-ho d’adobar, davant mi, tres cans m’esguardaven al final, enmig del camí, a tres-cents metres. No m’inspiraven gens de confiança. Els enreixats de damunt les parets de banda i banda eren massa alts per provar de fugir camp a través. Vaig continuar avançant. Si havia de sortejar-los, pensava, havia de recuperar-me una mica per assajar una fuita final a la desesperada.