Índex de l`article

Durant les recents campanyes d’excavació a la Cova del Camp del Bisbe s’ha pogut recuperar una de les col·leccions de botons més especials de la Prehistòria balear.

Aquests formaren part de la roba o, tal vegada, d'algun tipus de sudari que duien els difunts en ser dipositats damunt del trespol de la cova durant el període naviforme mig (1450-1200 A.C.). El període naviforme, també conegut com a pretalaiòtic o edat del bronze balear, abasta un marc temporal entre el 1600 i el 1050 A.C. que es subdivideix en naviforme inicial (1600-1450 A.C.), mig (1450-1200 A.C.) i final (1200-1050 A.C.). A l'espera de resultats de les datacions de Carboni 14 en curs que podrien matitzar el que aquí diem, de moment el tipus d'aixovars apareguts i una datació realitzada sobre llavors situaria l'ús funerari de la cova en el naviforme mig.


1. Què són?

La majoria dels botons recuperats corresponen al que es coneix en el món de l’arqueologia com a botons de perforació en "V". El seu nom fa referència a la forma que prenen les perforacions per cosir-los a la roba (Figura 1).

figura1

Figura 1. Vista invertida d’un botó seccionat

per la meitat amb la característica forma en “V”

(Dibuix de Magdalena Escalas).

Tot i compartir el sistema de perforació, aquests botons poden presentar-se sota un ventall de formes molt variat: des de la forma cònica o forma de closca de tortuga que serien els més antics i que no apareixen a la cova, fins a les formes més recents que reprodueixen un trapezi o una piràmide (Figura 2).

figura2

Figura 2. Botons de la Cova del Camp del Bisbe fabricats

en ivori d’elefant (a dalt), en os a la segona fila, en ullals

de porc a baix i botons en miniatura a la fila inferior

(Fotografia Projecte CCB).

Malauradament, la cova va patir un fort incendi que va cremar i calcinar molts dels botons. Ignorem si aquest incendi va ser accidental o si formava part de la neteja i sanejament que s'hi realitzava periòdicament per poder seguir fent ús de l'espai funerari. Les filtracions d’aigua també han provocat que molts botons es fragmentessin en petits bocins, moltes vegades impossibles d'aferrar.

Aquest fet ens dificulta poder dir exactament quants botons hi havia originàriament a la cova. En base a les diferents parts de cada bocí i als que sí que es conserven complets, calculem que aproximadament tenim representats uns 130 botons dels 220 fragments recuperats. Aquesta xifra posiciona la Cova del Camp del Bisbe com la cova de Mallorca amb un major nombre de botons de perforació en “V” i la segona de totes les Illes Balears. A la primera, la Cova d’es Càrritx de Ciutadella, es van recuperar 180 botons.


2. Com són?

Una de les qüestions més interessants del conjunt de botons de la cova de Sencelles és la diversitat de formes que presenten i de les matèries primeres que s'utilitzen per a la seva fabricació.

Les arqueòlogues i els arqueòlegs treballem a partir de preguntes que ens ajuden a acostar-nos i a entendre millor la vida en el passat. A més, perquè les respostes a aquestes preguntes siguin acceptades, s'han de poder demostrar. Així doncs, poder esbrinar perquè els botons són diferents, primer els hem de conèixer en profunditat.

El que hem vist després del seu estudi és que tant les formes que tenen, com els materials en què estan fabricats, les seves dimensions i el seu procés de fabricació estan relacionats entre si. D'acord amb aquestes premisses i per tal de simplificar la complexitat observada, podem distingir quatre grans grups (Figura 3): els botons grans fets en ivori, els botons mitjans en os, els botons en ullal de porc i els botons en miniatura, aquests darrers també en os. A aquests se’ls hi ha de sumar els botons en forma de plaqueta i dues perforacions.

figura3

Figura 3. Botons de la Cova del Camp del Bisbe fabricats en ivori d’elefant (1),

en os (2), en ullals de porc (3), botons d'os en miniatura (4)

i plaques amb doble perforació (5) en ullal de porc (esquerra) i en os (dreta).

(Dibuixos Magdalena Escalas).

Botons grans d'ivori

El primer grup és el més interessant i el millor conservat. Està format per botons piramidals (amb petites variacions de la forma general) de grans dimensions realitzats en ivori d’elefant. Les mides generals del conjunt van dels 2 a 3 centímetres de longitud i d’1 a 2 centímetres d’amplada i alçada.

Sabem que es tracta d’ivori d’elefant perquè molts d’ells presenten un entramat de línies en alguna de les seves parts que es coneix com a "línies de Schregger" (Figura 4) i que només apareixen en els ullals dels elefants.

A part d’aquesta característica, en alguns botons també es poden observar els túbuls dentinals i part del ciment exterior en contacte amb la dentina (Figura 4). La presència del ciment ens indica que s’estava aprofitant la zona més externa per obtenir els botons.

figura4

Figura 4. Línies de Schregger (1) i ciment extern (2) en un

dels botons d'ivori de la Cova del Camp del Bisbe

(Fotografies Projecte CCB).

Però per poder fabricar un botó en ivori d’elefant, primer s’ha d’aconseguir aquest material. Al contrari del que podem pensar, l'ivori d’elefant circula pel Mediterrani des de fa més de 5000 anys. A les Balears és relativament freqüent durant els primers segles posteriors a la primera ocupació de les illes però, en canvi, són escassos durant el període en què es van dipositar els difunts del període naviforme a la cova de Sencelles. En conseqüència, el seu descobriment suposa escriure una nova pàgina de la prehistòria balear.

Tot i això, trobem alguns objectes emblemàtics durant aquest mateix període, com una pinta decorada que es va trobar a l’abric de Son Matge (Valldemossa) i que té un "germà bessó" en un jaciment d’Alacant. Es creu que l’ivori arribaria gràcies a un seguit de xarxes comercials que mantenien les Illes Balears amb tot el Mediterrani. En aquests moments, les xarxes estarien controlades per Micenes (Grècia) i pels pobles de la Terramara (nord d’Itàlia).

Per fabricar aquests botons es tallava l’ullal en rodanxes i després s’anaven seccionant formes poligonals que es polien per donar-li la seva forma final (Figura 5).

figura5

Figura 5. Sistema de preparació dels botons en ivori a partir de rodanxes

(J.A. López Padilla 2011).

L’últim procés consistia a realitzar les perforacions per passar-hi el cordill. Per fer-les s’utilitzava un berbiquí que rotava gràcies a un arc. Donat que la perforació seguia una orientació obliqua respecte de la base, i amb l’objectiu de què no rellisqués el berbiquí, primer es marcaven els punts on anaven els forats mantenint el botó en una posició vertical. En alguns dels botons que hem trobat romputs per la meitat podem observar les marques que va deixar aquesta primera perforació (Figura 6). Per perforar aquests tipus de botons es van utilitzar dues broques diferents, una de 2,5 mm i una altra de 4 mm de diàmetre. Cada una d'aquestes broques coincideix amb una varietat concreta de botó piramidal i sorprenentment els forats més petits es corresponen amb els botons més grans.

figura6

Figura 6. En aquest botó seccionat observem les marques deixades

per la primera perforació vertical per marcar el botó (1)

i la segona perforació oblíqua  (2) a l'orifici conservat.

Els exemplars de cada una de les formes que componen aquest primer grup, i les maneres com es van fabricar, són molt regulars. Aconseguir aquesta homogeneïtat en un mateix producte no era gens fàcil i requeria una gran destresa que només es podia aconseguir a partir de l’experiència. Tot això ens duu a proposar que tots ells es varen fabricar per artesans amb certa especialització en el treball de l'ivori.

Els botons mitjans d'os

El segon grup, de dimensions intermèdies (Figura 7), presenta un conjunt de formes heterogènies, majoritàriament utilitzant un os llarg de mamífer i, en poques ocasions, també en ivori d’elefant o en ullal de porc. Aquest segon grup és molt comú a Mallorca i a Menorca, però sempre fabricats en os o ullal de porc, i els trobem repartits un poc per tot.

 figura7

Figura 7. Alguns dibuixos de botons d’os.

Podem observar l’asimetria de les diferents cares en alguns exemplars

i la diversitat de formes que presenten. 

En el botó de l’esquerra la mala orientació de les perforacions i una profunditat

excessiva va provocar la pèrdua de l’extrem superior, anomenat àpex.

(Dibuixos de Magdalena Escalas).

El mètode de preparació per fer botons a partir d’un os llarg varia respecte a les rodanxes que s’utilitzaven amb l’ivori. En aquell cas es tallaven barres prismàtiques seguint l’eix de l’os que, posteriorment, es segmentaven en botons amb forma de pentàedre (Figura 8). La forma definitiva s’aconseguia mitjançat el poliment amb una roca abrasiva. Finalment s’utilitzaria cuir per donar-li un aspecte brillant. En molts de botons encara són visibles les marques que va deixar aquest polit.

Aquest grup presenta unes dimensions més reduïdes que l’anterior. Tot i que alguns exemplars poden arribar als 2 cm de longitud, mai arriben al centímetre d’amplada com els anteriors. Malauradament el foc va afectar especialment aquests tipus de botons i, tot i que en origen devien formar un conjunt molt nombrós per l'elevat número de petits fragments recuperats, són relativament pocs els exemplars complets que podem estudiar.

En general, trobem unes mides força heterogènies i compartides entre les diferents formes de botó d'os. Algunes formes es distingeixen per tenir una menor amplada i d’altres per ser més curtes, però en general podem dir que les dimensions són molt similars.

figura8

Figura 8. Procés de fabricació dels botons en os

(R. Uscatescu 1992).

Hi ha un altre tret comú en aquest grup: alguns d’ells semblen estar fets per mans molt inexpertes. Aquesta inexperiència va provocar errors durant la fabricació. Els més comuns són els errors durant la perforació amb el berbiquí. També tenim alguns botons que són clarament asimètrics. En conjunt, es pot percebre que aquests botons eren casolans, és a dir, els havia fabricat gent que no tenia per costum realitzar aquesta feina i que, tot i conèixer el procés, no hi estaven especialitzats.

Els botons plans d'ullal de porc

El tercer grup està compost per una única forma de botó. Són botons fabricats a partir de segments transversals d’ullal de porc. Una propietat molt visible d’aquests botons és el forat que presenten a la zona central. Es tracta d’un element natural de la dent del porc, conegut com a cavitat polpar (veure els botons de la tercera fila de la Figura 2).

En aquest cas, tornem a trobar que tots ells tenen unes mides pràcticament idèntiques i que són molt més petits que els anteriors. L'amplada natural de la dent, que representa la longitud del botó, es situa entre 13 i 16 mm. Pel contrari, l’amplada del botó, que és el tall transversal, és de tan sols 3 o 4 mm. Aquesta finesa apunta a què es tracta d’un treball molt fi, ja que es pretén fer-los el més estrets possible. Els forats són particularment petits, segons fos l’amplada del botó, de manera que el seu diàmetre és, com a màxim, d’1'5 mm. Tots els botons presenten una facturació exquisida, amb acabaments polits i brillants. Això no ha evitat que molts d’ells s’hagin xapat en un dels orificis, que creiem que pot ser degut a la dilatació del material per la calor de l'incendi i, per tant, posterior al seu ús.

A diferència del primer grup de botons en ivori, desconeguts fins ara a l’illa, aquest tipus de botons en ullal de porc són molt comuns durant el període comprès entre 1450-800 A.C. En trobem al Coval de Son Cos (Marratxí), a Son Matge (Valldemossa), a Es Càrritx (Ciutadella) i a molts altres dipòsits funeraris en cova de Mallorca i Menorca. Moltes vegades apareixen junt amb els botons d'os del grup intermedi i, allà on s’han estudiat, s’ha arribat a la conclusió que a diferència d’aquests, la regularitat en la seva fabricació torna a suggerir un treball d’especialistes.

Els botons d'os en miniatura

Finalment, un darrer grup el composen tan sols dos botons (veure fila inferior figura 2). Es separen de tots els grups anteriors perquè tenen unes dimensions en miniatura que els fan únics. Per fabricar-los es va necessitar molta precisió i no es podia cometre cap error, ja que en ser tan petits, el més mínim error hauria significat la destrucció del botó. Com en el cas anterior, la seva fabricació és molt precisa i presenten una superfície molt ben polida. De ben segur que la seva fabricació estava en mans molt experimentades.

Aquests botons són menys comuns que els d’ullal de porc i, pel que coneixem, tan sols han aparegut a dues coves d’Escorca: Son Torrella i la Cometa dels Morts.


3. Perquè hi són?

Potser per poder esbrinar perquè hi ha botons diferents a la cova ens podria ajudar conèixer per a què s’empraven. És ben cert que tots els botons serveixen per a subjectar alguna cosa, però el que subjectaven aquests botons era especial. Gràcies a l’excepcional estat de conservació d’algunes coves com Can Martorellet (Pollença) o Es Càrritx (Ciutadella) es creu que aquests botons servien per a subjectar algun tipus de sudari que cobria el mort. En aquestes coves s’ha trobat el mateix nombre de botons que de persones enterrades. En alguns casos els botons s’han trobat impregnats de cinabri, un mineral que s'empra per tenyir i que està molt vinculat als rituals funeraris.

Així, aquests botons no eren un objecte qualsevol o d’ús quotidià, especialment si tenim en compte que són molt escassos els exemplars trobats en poblats, sinó que tenien una funció molt rellevant com tot el que està relacionat amb els rituals relacionats amb la mort.

I és aquí on podem entendre que el fet d'emprendre el darrer viatge amb un gran i exòtic botó d'ivori d’elefant importat d’Àfrica, a diferència de qui ho feia amb un botó més senzill en os de mamífers comuns de les Illes, podia tenir la seva importància i d’alguna manera atorgava un reconeixement social al seu portador o portadora.

Aquest reconeixement, però, no s'ha de confondre amb l'existència de desigualtats socials, sinó una diferència social en algun aspecte que se'ns escapa. Potser era el reconeixement a l'experiència dels ancians i ancianes (recordem els consells d'ancians d'aquests tipus de societats), o a la capacitat negociadora davant conflictes eventuals, o, perquè no, a la capacitat de generar vida de les dones (tenint en compte que encara no existeixen evidències clares de patriarcat).

Aquestes hipòtesis amb què ens movem parteixen de la realitat que ens mostren les dades fins ara existents per al període naviforme mig. Als poblats no existeix cap indicador de desigualtats sinó més aviat el contrari: habitatges similars amb objectes quotidians similars i, sobretot, cap evidència d'acumulació de riquesa per part de cap unitat domèstica. Pel que fa a l'àmbit de la mort, els pocs estudis antropològics de poblacions d'època naviforme indiquen que tots els individus, independentment del seu sexe o edat (amb excepció dels nadons de pocs mesos de qui desconeixem la seva sort en morir), compartien sense distinció espai funerari, s'alimentaven de la mateixa manera i compartien solidàriament les feixugues feines del camp, la cura dels ramats i l'explotació dels boscos.

En aquest context, la relativament gran quantitat de gra apareguda a la cova juntament amb els difunts indicarien l'èxit d'aquest tipus d'organització social, capaç de garantir la seva subsistència fins al punt de poder destinar una part simbòlica de la collita al viatge dels seus familiars al més enllà. Potser aquest èxit en la producció agrícola, juntament amb una important cabana ramadera constatada a tots els poblats de l'època, haurien format part dels productes intercanviats per a l'obtenció de l'ivori o dels botons d'ivori ja fabricats.

final cova

L’entrada de la cova després de la darrera intervenció

(Fotografia Projecte CCB)

En qualsevol cas, les dades obtingudes ens permeten donar tot el valor històric que mereix a la tradició agrícola cerealista de l'actual territori de Sencelles i que es remunta fins a l’oblit de la memòria. Un cereal que ha estat la font de riquesa de tota la contrada d'ençà que tenim registres escrits i que ara veiem com ens ajuda a escriure aquella Història que havia quedat enterrada sota la llosa del temps. Una Història que recuperem pas a pas i que ens ha de servir per estimar més aquesta terra que compartim no tan sols entre nosaltres, sinó també amb aquells que van viure abans que nosaltres i amb les generacions futures. Per això, conèixer, estimar i protegir el Patrimoni és protegir el nostre futur.

Nicolau Escanilla, Beatriz Palomar Puebla, Lua Valenzuela Suau