"Els tractam tan bé que per això duren tant!"

En Toni Esteva és un sineuer que des de finals de l'any passat ocupa la plaça de director de la Residència Sor Francinaina, propietat de la Fundació Hospital Sant Francesc d'Assís. Són les 11 del matí, acaba d'arribar al carrer de la Pau i ja tot són telefonades, encàrrecs, reunions, gent que l'espera, picapedrers que el demanen, ... està tan ocupat que les cuineres li han deixat berenar preparat i no ha tengut temps ni de pegar cap mossegada.

- Com va començar la vostra relació amb la residència?
Ara fa devers un any, pel mes de març de 2015, les monges em proposaren que vengués a Sencelles per anar fent-me càrrec de la institució ja que elles tenien pensat deixar-ho. Per fer més fàcil el procés d'adaptació, vaig començar a fer feina aquí unes 15 hores a la setmana com a treballador social. Era com si estàs un temps a prova. Per devers l'octubre, ja elles degueren trobar que m'hi havia adaptat bé i és quan comunicaren que deixaven la residència. Quan les monges varen partir, de llavors jo som el director.

“La incineració de mascotes és un negoci que ens hem anat inventant”

N'Eva Borràs és una manescal ciutadana que es va establir al camí de Son Santjoan - s'Era Esfondrada fa uns 10 anys. Va estudiar la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona i s'ha especialitzat en etologia (comportament) animal. Durant tota la conversa la seva cusseta, na Lilí, no ens deixa mai i vol acompanyar-nos, fent de mestressa, a l'hora de fer una visita a les instal·lacions.

- Com així vares triar una zona rural entre Sonarrossa i Santa Eugènia per instal·lar el teu negoci?

Viure al camp sempre m'havia fet il·lusió, tenia ganes de viure a fora vila i vàrem comprar Son Batlet des Porxo el 2005. L'any 2007 el negoci va començar a rodar.  Estar aquí és una ubicació privilegiada ja que amb només 25 minuts vas o véns de Palma, que és d'on són la majoria de la nostra clientela potencial.

Fa uns 16 anys que hi vàrem venir a viure. Ja coneixíem el poble, perquè hi teníem coneguts i hi havíem vengut. Estàvem cercant un lloc més tranquil per viure i sortir de Palma. Ens vàrem plantejar un canvi de vida, deixar l'estrès urbà i n'estic molt satisfet. Cercàvem un poble tranquil i fugir de la bogeria de la ciutat. Vàrem venir que el meu fill tenia dos anys i aquí ja hi va néixer la meva filla. Va anar molt bé, ha sortit tot rodat. Tenc les expectatives complides.

“La pizza amb cabrit és el nostre producte estrella”

En Miquel Vallès és un jove arquitecte que després d'acabar la carrera es va topar de ple en la crisi econòmica que el va fer replantejar-se el futur i començar un negoci de restauració amb la seva dona, na Joana Llabrés.

- Com va sorgir la idea de posar un negoci de fer pizzes?

Ja fa uns anys que faig feina a mitja jornada a un despatx d'arquitectura de Palma però va arribar un moment que vaig trobar que m'havia d'espavilar perquè la cosa no avançava. Allà hi estic bé, feim coses molt interessants com el disseny de làmpades, d'altres no tant, com els certificats d'eficiència energètica, però amb la crisi vaig veure que havia d'agafar un camí diferent. Encara que també els horabaixes tenc despatx obert aquí a ca nostra a Sencelles, jo trobava que això no bastava i un dia va sorgir la idea de muntar un negoci amb el que poder complementar els ingressos. Així va néixer la Pizzeria Ca s'Arquitecte l'estiu de 2012.

Na Caterina Aguiló és una rubertera ben coneguda. De fet actualment és la presidenta de l'associació de veïnats. Recentment ha presentat el seu primer llibre, un recull de contes que té per títol De Res, Massa.

- Com va començar la vostra relació amb Ruberts?

- Som de Palma però amb el meu home cercàvem una caseta per anar-hi els caps de setmana, on les meves filles que eren ben petites poguessin esplaiar-se... i no trobàvem res que ens agradàs. Però un bon dia, d'una gestoria ens digueren que a Ruberts hi havia una cosa que ens podia interessar i va ser, girar de la carretera de Sineu cap a dins Ruberts, i veure aquell arc d'arbres, aquell túnel vegetal que envolta el camí, aquell llogaret preciós... me'n vaig quedar enamorada, i mira ara ja fa uns 38 anys que som rubertera! De fet, pas tres dies a la setmana a Palma i quatre a Ruberts.

“Els nostres projectes són somnis fets realitat”

Na Maria Bel és molt coneguda a Sencelles ja que és la filla petita dels senyors de can Raió, al llogaret de Laiar. És educadora social i llicenciada en antropologia per la Universitat de Barcelona.

- Com vares arribar a ser delegada a Balears de la fundació Vicente Ferrer (FVF)?

Jo feia feina bàsicament al negoci de l'agroturisme de can Raió però estava una mica cansada i com que la cosa ja estava rodada, trobava que necessitava un canvi i trobar una altra il·lusió. L'ambient social sempre m'ha omplit i jo crec que és d'herència ja que ma mare sempre ha tengut moltes d'inquietuds social. Vaig estar un temps cercant, provant i finalment vaig trobar la fundació i la veritat és que fer feina aquí és un regal, és un somni fet realitat.

La central de la fundació és a Barcelona i la delegació de les Balears és la més antiga. Va ser creada fa uns 16 anys per un grup d’idealistes i voluntaris que acompanyaven en Vicente quan venia a les Illes a donar a conèixer la seva feina altruista. Ara farà sis anys que som delegada.