El 3 de febrer d’enguany, al casal de Cultura de can Garau, Jaume Perelló inaugurava l’exposició de fotografia, escultura i poesia amb el títol “Sacrificis”. El projecte neixia amb l’objectiu de canalitzar a l’exterior el dolor que ens causa la deixadesa i l’abandonament de tot el context foravilà i de les conseqüències que aquesta tragègia està provocant en el bessó de la societat mallorquina. Ens ajuntàrem dos sencellers a qui el camp, la nostra foravila, ens marcà molt d’aprop des de la nostra infantesa. I és, aquesta vivència tan preciosa, la que ens ha perdurat tota la vida, la que ens ha modelat la nostra idiosincràsia, les emocions que han anat perfilant el nostre caràcter. Allò que sura i que heu pogut veure a l’obra exposada, és dolor, preocupació i tristesa. Però allò que hi trobareu en el fons de l’ànima d’aquest projecte, és una etnografia emocional de vida, i que he tingut el privilegi d’escriure i d’expressar a l’opuscle de deu poemes que formen part dels capítols del llibre editat.
Com diu en Jaume, un amic, el meu germà gran, hi ha una unió, tot i formar part de dues generacions de diferents quintades, però properes, que “les causes són evidents i aquest treball no és un assaig o estudi lletrut de les mateixes. És un lament, un crit de dolor de dues persones que s’identifiquen com a unes de tantes víctimes de la pèrdua de la identitat mallorquina”.
 |
I en tota etnografia, sempre hi apareixen símbols. Elements que ens transmeten tot un allau de normes, d’emocions, de vivències. Sempre existeix un referent que desprèn cultura. I a la memòria del treball deixam ben clar que “calia aleshores trobar un protagonista que exemplifiqués el lament, la tristor i la desesperança i, contràriament al que la intuició pugui dir, el personatge ha estat l’ametller”.
Ens relata en Jaume, a mode de justificació, de batiport d’entrada al seu projecte poetogràfic, que “les passejades pels camins del centre de Mallorca han esdevingut tristes en la darrera dècada. La percepció general és la degradació del camp tradicional mallorquí, al camp hi viu més gent que mai, però el conreu del mateix va minvant. També destaquen la multitud de finques abandonades, que amb el pas inexorable dels anys esdevenen revellars, envoltats de parets plenes de romeguers. Entre els arbusts veim guaitar casetes abandonades, porxos esbucats i les branques dels ametllers i figueres que fins no fa molt donaven el seu fruit. Aquests arbres eren cuidats amb esment per pagesos i pageses que els havien conreat amb il·lusió i un sentit de l’obligació ferms al llarg de la seva vida. Ara ja invàlids per la vellesa o el que és pitjor, havent abandonat el món dels vius, han deixat un testimoni que no recull ningú més. Les finques queden a l‘empar del que decideixin els hereus, que en uns casos ho vendran al millor postor, o ho deixaran córrer a l’espera de que un dia arribi un comprador que aboqui el dineral marcat per la inflació i especulació imperants”.
Però, qui és en Jaume Perelló Llabrés? Si feim una ullada a la seva infància, podrem esbrinar ben bé, que els contextos on es movia i vivenciava la seva infantesa, l’han condicionat, l’han marcat per sempre. Una vida senzilla, de poble, modesta, humil, pot arribar a tenir una força molt poderosa d’estima a aquells fets quotidians, que si van desapareixent amb el pas del temps, et van provocant ferides mudes, en forma de nostàlgia o de dolor per allò que es va esfondrant i que tant de bé ens havia fet al fons ben interior de la nostra ànima:
- On vares néixer i d’on te diuen?
Som senceller de sempre tot i que vaig néixer a l’antic hospital de sa Pobla.
Em diuen de Can Florit a Sencelles, a Costitx som de can Pereta. Ja de gran després d'haver muntat la ràdio independent de Sencelles amb en Joan Munar ("Polit") , algú se li va ocórrer dir-me en Jaume Ràdio, o en Ràdio. A l'institut era en Jimmy i si li afegeixes l'anterior també em diuen Jimmy Ràdio. Mai m'ha agradat que em diguin Ràdio, però hom no tria els malnoms.
- Quin era el teu barri de nin i quines vivències recordes?
Si se li pot dir així, sempre he estat al barri dels Bons Aires, i el que més record de nin és fer vida al carrer en l’estiu i els horabaixes en tornar de l’escola jugar amb els amics al que cada època de l’any marcava, futbol (era dolentíssim), carretons, baldufa… La infantesa sempre sol ser la més ben recordada, supòs que per mor de la innocència i la ingenuïtat pròpies de l’edat.
- Quins personatges del poble marcaren la teva infància i adolescència?
Ningú en especial i tothom a l’hora. Era un pubill aviciat, amb una família per part de mare molt matriarcal, la padrina marcava el passar de les setmanes. Els meus referents sempre han estat gent major que jo, des dels meus pares fins als meus cosins, alguns d’ells autèntics germans.
- Què era el que més t’agradava fer i jugar?
M’agradava jugar amb els amics, però gaudia més quan jugava tot sol. Sempre amb al cap als núvols construint coses o dibuixant. Tenia un tente de fer cases i construïa de tot: avions, camions, telefèrics, naus espacials… de tot menys pel que estava dissenyat. Crec que ha estat la joguina amb la qual més he gaudit perquè em permetia desenvolupar la imaginació fins a l’extrem i el que és millor, fer-la realitat.
- Quin eren els teus espais de joc preferits a Sencelles?
Com la majoria de gent de la meva edat n’hi havia un grapat: ses muntanyetes de devora Sa Creu d’en Pelat, el redol de sa portassa del que ara és local de la Gent Gran, on jugàvem a “qui marca passa”, es canyar de Can Sunyer, … però com he dit abans, el corral i el terrat de casa eren llocs especials on jo jugava tot sol.
Quan en Jaume em va arraconar a Can Coques i em va proposar el fet d’escriure nou peces per al seu llibre, per jo, va resultar un gran repte. A més, em va donar certa llibertat per a fer allò que més ens trasmetés la seva obra, la qual cosa, ho feia encara més complicat. Finalment varen ser deu peces, volgudament poètiques, un modest opuscle al capdavall. Em sent una persona sortada per haver tingut la generositat d’en Jaume del fet de particiar en aquest meravellós treball.
Als versos, hi ha la clara intenció de dotar de vida pròpia i emocionitzar els ametllers, grans protagonistes d’aquest projecte, com podreu comprovar a l’exposició; però també, la deshumanització de la foravila mallorquina és estructura corporal bàsica en aquest opuscle, on he pogut canalitzar el dolor que em produeix aquest món perdut, en la majoria de casos i, en massa mesura, en descomposició, actualment. Als poemes, els ametllers i el camp, la terra, cobren vida, expressen emocions de nostàlgia i dolor, amor i desamor, ferides emocionals i crits de ràbia. El jo del poeta, no només fa una clara denúncia del trinxament de la terra i del menyspreu de la socioeconomia vinculada al treball del camp, també reflexiona sobre la responsabilitat i poca consciència civil dels humans, autèntics responsables de la mort en vida del camp mallorquí.
En acabar el poemari, vaig fer una espècie de poemograma, no només per analitzar les emocions que s’hi descriuen, sinó també per contar les paraules que més es repeteixen. I, sabeu quines són?: terra, escorça, humans, silenci.
Terra, escorça, humans, silenci. Resumeixen massa bé, les claus del dol del poeta en aquest treball i que es veuen inmensament clarificades en aquesta exposició. Talment com si fos la cadència cíclica del recorregut vital, o mortal, de la nostra foravila, assanyalant-ne clarament, els responsables de la tragèdia.
Quan en Jaume em va proposar aquesta aventura, no sabia si seria capaç d’escriure a partir de fotografies que jo no havia pogut vivenciar, i per tant no havia pogut fer. Ho trobava súper difícil. Però un cop vaig començar a mirar-les, vaig descobrir el talent que té. Les imatges que captura en Jaume, transmeten emocions, estableixen un diàleg constant i et condueixen a la reflexió. En Jaume ha fet un exercici absolut de coherència personal i civil: ha canalitzat a l’exterior el seu dolor interior, la seva ràbia, la seva desesperació davant un món que se’n va, que es va perdent. En Jaume, no ha perdut ni un bri de la seva identitat artística, de la seva consciència social i existencial i la responsabilitat que aquest fet implica. En Jaume ha volgut ser ell mateix.
Per això, per ser enormement polifacètic, en aquesta recerca interior d’un mateix, sense perdre la identitat pròpia, sense renunciar a les seves idees i valors, en Jaume, m’ha recordat moltíssim la figura de Damià Huguet, un poeta existencialista, que estimava les coses senzilles i quotidianes, que s’estimava la mar, les tenasses i les marines, la terra de call vermell, les pletes i els rostolls.
En Jaume i en Damià. Dues veus existencialistes denunciant un món que els humans estan fent desaparèixer. En Jaume, el poeta de la fotografia, de l’escultura: el poetògraf.
No se m’ocorre millor manera que donar pas a la seva intervenció que acabar parafrasejant el vers d’un poema que es diu Campos, apunt en blanc i negre, del poemari Esquena de Ganivet, de Damià Huguet, i que em recorda aquest amic senceller, aquesta bella persona:
Ha volgut esser en Jaume Perelló sempre, la resta és fotografia.
Joan Miquel Chacón Nicolau