En Xiroi
En Xiroi
«Sembla un ullet amb una parpella que el clou i oculta la nineta. Aquesta mena de parpella va repuntada per un riuet de pestanyes a banda i banda, al llarg del plec, des del llagrimer fins a l’altra comissura. Amb un sacseig, aquest plec s’allarga i s’esquinça com una riallada de Satanàs. Perquè els pelets són gotetes de sang, i en comptes de parpella, és un tros de pell que es bada i que s’enganxa sobre el que pareix l’ull, com amb una frontissa. És la ferida de la llançada de Longí que es destrava perquè en brolli sang i aigua. Jo no sé si el foc del Fill de l’Home es va perdre dins un calze fantasma, o si l’aigua que en regalimà prengué la forma del fang al peu de la creu... No ho sé. A mi, és la llaga el que m’embruta la vista. Me l’embruta de vida. Perquè vull guaitar-hi, enfonyar-m’hi, aferrar-me amb aquestes mans meves d’amor al misteri de la carn de Crist, fins assolir una cambreta que hi ha entorn del coret. I mentre contempl el Sagrat Espinat com una llar de foc sempre encesa, colgar-me amb l’Espòs al nostre tàlem de fusta de sàndal entre llençols de carícies de gessamí, coixins de vellut i vànoves de cotó. Despullada de misèries de mortal, en pèl i entorcillada al Cos que em respecta, assaborir la mel a la llengua de l’Amat… I jo, senzillament passar a nòmer Amiga. Però la lletjor és germana de la tristor, i molt aviat els cucs i la soledat poden marcir l’infinit, perquè la nafra ha esdevengut uns llavis que tartamudegen al ritme del perboc que no s’estronca de sang i de més aigua, de pell i de carn, d’ossos i de fum que escalda, fins que es buida perquè hi regni la mort. És un avenc; un fondal fart d’escorxadors que fan un cim d’aire que put. De vegades, la vida té mala ferida. De vegades és… Lletja.»
