Em complau poder accedir a l’amable sol·licitud de col·laboració que m’han fet els companys de l’Associació Cultural Art Sencelles amb motiu de les presents festes de Nadal. En certa manera enguany podrem recuperar una tradició, encara no perduda del tot, com és la d’anar a visitar betlems, durant el temps que duren aquestes festes tan entranyables i esperades per tots. Mercès a la iniciativa de la dita associació i l’artística mestria d’en Fernando Nadal i Oliver, podrem contemplar el Betlem monumental que aquest darrer ha anat creant amb la dedicació d’anys, el bon gust que el caracteritza, la recerca incansable de mil i un detalls, etc.
No fa gaire generacions els sencellers i sencelleres durant el cicle litúrgic nadalenc, que comença amb la solemnitat de la Puríssima Concepció (8 de desembre) i es clou amb la festa de la Mare de Déu del Candeler (2 de febrer), anaven visitant algunes cases i llocs que s’havien guanyat la fama de muntar betlems que despertaven l’admiració i l’interès col·lectiu, molt sovint amb formes espectaculars i artístiques. Cites obligades i contemplats amb extasiada delectança eren el de Can Garrover, muntat per la Congregació Mariana i els joves d’Acció Catòlica, el de l’Hospital de Sant Francesc (a l’antiga posada de Jornets, del carrer de l’Església), el de l’Escola Graduada, el de l’Església Parroquial de Sant Pere i el del Convent de la Caritat.
Aquest darrer, el de les monges de la Caritat, era el més esperat durant tot l’any i passades les dècades, avui dia el més recordat per molta gent. A més de la inevitable escenificació del coval rústic i pobre on s’hi encarnà Jesús Infant, hom guarda a la memòria, l’esplendorositat enlluernadora i la riquesa del seguici dels Reis d’Orient amb els seus patges i criats, l’estol d’un pastors i el seu ramat que escalfant-se a la vora d’un foc viu son desvetllats per un àngel que ve a anunciar-los el portentós Naixement de Déu fet Home, els ulls de bou laterals que provists d’un vidre d’augment feien veure escenes camparoles que els infants podien imaginar a escala natural. També les figures que disposaven d’un mecanisme “secret” que els donava moviment; ara un mul que voltejava una sínia, ara un ferrer incansable que portava hores y més hores treballant a l’encruïa, ara una pastora que rentava roba d’un blanc immaculat... segurament per portar a l’Establia i oferir-la a la Mare de Déu... Ah, i la pageseta! Aquella pagesa que alguns anomenaven na “Miquela”, que entrava i sortia de ca seva amb un paneret a la mà. Si dins aquest hi depositaven una moneda, sortia una altre vegada i et regalava un confit, un conillet o un senyoret de pasta cuita al forn conventual.
Aquest és el record que molts de sencellers i sencelleres guarden del Nadal d’antany, en el que tot envoltava en la creença certa de la celebració exclusiva de l’Encarnació del Fill de Déu, la nit sublim i excelsa del Sant Naixement.
El Betlem gaudeix d’una forta tradició. Sant Francesc d’Assis fou el seu inventor i animador, encara que es coneixen alguns antecedents que no tingueren mai la seva repercussió. L’any 1223, volent honorar el Naixement del Jesuset, no es va limitar pas a solemnitzar aquella hora sublim organitzant en la seva recordança una festa mes o menys esplendent, com bé podia haver-ho fet, sinó que, encès en son cor un amor vivíssim a la humanitat de Crist, volgué fer reviure en forma plàstica i tangible l’emocionant escena de l’Establia. Per això va demanar i aconseguí del Papa Honorio III dispensa per muntar un betlem vivent a l’Església del petit Convent de Greccio durant la Missa de la Vigília de Nadal. Ministrant el propi Sant de diaca i predicant un sermó de circumstàncies, van commoure amb aquesta realització tots els assistents, que eren en gran nombre i en sa major part gent humil d’aquelles rodalies. Des de les hores el pessebrisme ha marcat fortament la tradició espiritual i cultural dels pobles d’Europa principalment, i després amb l’ajut dels missioners ha arribat a la resta de continents tenint fora cap casta de dubte una extraordinària ressonància.
El franciscanisme arribà a Mallorca poc després de la Conquesta del Rei en Jaume I (1229), i a poc a poc el seu carisma i espiritualitat, basada en l’absoluta pobresa i en l’esperit de l’evangelització, fou estes per tota l’Illa. El primer convent el van obrir en el lloc i església que després fou Hospital Militar de Palma, l’any 1232, i el van seguir d’altres com ara el de Miramar, Inca, Sóller, Alcúdia, Lloret, Petra, Artà, Llucmajor, etc. Així disposaren d’una ampla xarxa per estendre el seu apostolat per tota l’Illa.
En una de les seves esglésies conventuals, a la de Ntra. Sra. dels Àngels o de Jesús Extramurs, al carrer de Jesús de Palma (avui Hospital Psiquiàtric), s’hi venerava fins a l’exclaustració que l’any 1835 va promoure Mendizàbal, el Betlem més antic de Mallorca, datat del s.XV, d’escola italiana (actualment a l’Església de la Sang de l’Hospital Provincial), que ara és el degà dels conservats a Europa i un dels més antics de tota la cristiandat.
D’allí, la devoció al Naixement de Jesús i la costum de muntar betlems va passar a la resta de convents dels frares del seràfic cordó, a les parròquies de Ciutat i Part Forana, als monestirs de vida contemplativa, a les institucions civils i a la majoria de les llars dels mallorquins.
Sens dubte la gran empenta d’aquest corrent devot va arribar quan els betlems sortiren de les esglésies i muntats dins escaparates tancades amb vidres, entraren a les casses i podien ser contemplats i venerats per famílies senceres durant tot l’any. A mes, igual que els altres mobles que contenien imatges de la Mare de Déu o dels sants, eren una mena de petit oratori casolà o un mostrador de les devocions familiars. D’aquells betlems que hom anomenava de vitrina i que bons historiadors han tingut esment d’estudiar, son els antecedents del nostre betlem familiar. A Sencelles disposem d’una extraordinària col·lecció d’aquets, perfectament conservats, principalment fabricats mercès al bon afer de les monges de clausura i que en algunes ocasions han estat exposat, per a gaudi general, a la Parròquia de Sant Pere.
Malgrat que el consumisme d’aquets dies sembli que s’apoderi de la societat, i el sentit real de la celebració pareix que nomes es pugui celebrar en l’intimidat de les nostres esglésies, Nadal es una de les festes mes entranyables i familiars, per això la bona costum que hem de mantenir de fer el Betlem cada any en les nostres llars. Si construïm el Naixement cal tenir ben present que la nostra obra és en honorança del Bon Jesús, i d’altre part no podem oblidar que en fer-lo som conreadors d’una de les nostres més belles tradicions, aquella que els avis van saber incorporar-la als costums pairals de la nostra Mallorca.
Sense por d’errar, podem confirmar que avui veiem com la nostra tradició reviscola, és honorada i està enlairant-se de manera ben ferma. L’actuació empresa pel ressorgiment dels nostres betlems, ha desvetllat l’afició. I si fa pocs anys, el qui amuntegava quatre suros amb herbeta i sorra, i a tort i a dret hi col·locava una munió de figuretes, es creia que feia un betlem, avui, qui més qui manco, s’afanya per a bastir la seva obra amb mirament i respecte, procurant que resulti ben acabada i d’altura. No s’ha pretès crear una cosa nova i fictícia, sinó que s’ha recollit l’esperit d’una cosa ben viva i nostrada, que a vegades ha semblat que estava mig esmorteïda sota les cendres. Podem comprovar, que ha bastat un buf amorós perquè el caliu es convertís en flamarada de bona virilitat.
En aquest sentit hi trobem l’extraordinària feina que fa l’amic Fernando i tots els que com ell, amb dedicació, no descuiden de muntar el propi Betlem durant les festes nadalenques. La seva obra, d’uns anys ençà, ja era contemplada amb delectança per molts al rebedor de ca seva, a Ca Don Jaume Vicari. Ara tothom en podrà gaudir i convé no desaprofitar l’oportunitat que tindrem de contemplar aquesta vertadera obra d’art. Han de sentir-s’hi convidats des de l’alumnat de les escoles amb els seus mestres, les famílies, els diversos grups i associacions, etc.
No ens trobem davant un betlem qualsevol, si no davant un betlem singular del tot, senceller cop cap altre. Totes les escenes s’ambienten en el marc de l’entorn del nostre poble. Fixeu-vos amb la reproducció de la Plaça, del Pou Major...
Cal admetre, sense la més lleu reserva, aquell betlem que podem dir-ne mallorquí, aquell on al voltant de la Cova s’hi reprodueix un paisatge propi d’aquí i els pastorells son adients i vesteixen, com dirien les nostres padrines, a “l’ampla”. Aquesta és l’escola que podríem dir que va fundar el Seràfic Pare Sant Francesc, el Poverello d’Assissi, quan a la Gruta de Greccio es va rodejar de la gent camperola d’aquelles rodalies, que recordaven als humils de Judea. Ja l’any 1947, en plena repressió cultural que sofria Catalunya, el Pare Basili de Rubí, de l’ordre dels franciscans caputxins, “tenaç lluitador per les llibertats i per la cultura del nostre poble” va publicar un tractat sobre pessebrisme en el que defensava que “els betlems o pessebres no havien de ser historicistes ni arqueològics, sino populars; decorats amb els paisatges populars de les nostres comarques, amb ramats i pastors de les nostres contrades catalanes i balears, guarnits amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran i roc pinyolenc... amb els reis muntats no pas d’alt d’enormes dromedaris i camells, sinó damunt d’una modesta mulassa o d’una egua pairal”. En definitiva volia que una cosa tan arrelada a la nostra cultura, s’inserís en el cor de la pròpia història i en la terra en la que tots hem nascut i hem aprés a estimar.
L’amic Fernando ha admès que l’afició al pessebrisme l’ha desenvolupada una vegada haver-se casat amb una sencellera. Desconec si coneixia o ha conegut les teories del Pare Basili i les de tants d’altres que com ell han defensat aquest estil propi. El que si puc dir és que s’ha desvetllat per fer de la seva obra un autèntic homenatge a la nostra terra, del que ara en podem gaudir tots.