Va néixer a Ciutat de Mèxic el 13 de juliol de 1982.

Ens vols explicar com és que has arribat aquí?

La vida sempre m'ha posat a diferents llocs per aprendre diferents lliçons. És justament així que m'ha portat a Sencelles ja fa dos anys i mig i tenir l'experiència de ser pare. Fa uns tres anys, a Platja del Carme, Mèxic, on vaig residir durant molt de temps, vaig conèixer una bella dona, na Pascale. Justament teníem projectes similars de vida en aquell moment. Som professor de ioga de meditació i aleshores estava practicant amb un dels meus grans mestres a una escola de ioga molt bella que es diu Casa Ananda. Allà mateix ens vàrem conèixer.

Això era l'any 2019. Just després va començar la pandèmia, el 2020, i ens vàrem quedar confinats a una petita caseta a Playa del Carmen, a Riviera Maya. Podíem escapar-nos perquè estava a prop de la platja. Partíem a trenc d’alba per rebre el sol i quan sabíem que venia la policia, ens amagàvem i tornàrem a casa. Gaudírem d’una experiència molt bella de coneixement mutu sense saber la magnitud de la pandèmia. Precisament fou aleshores que la meva companya quedà embarassada i contribuí encara més a aquella explosió d’emocions. Com que la situació econòmicament era més aviat difícil a la zona on estàvem, na Pascale va suggerir que el millor seria mudar-nos a Mallorca. Ella havia viscut molt de temps a Eivissa i també aquí, conexia l'illa perque els seus pares viuen a Sencelles des de fa molt de temps. Arribàrem el mes de juliol de 2020 quan tot estava tancat per causa de la pandèmia, tanta sort que vivíem al camp on la vida era molt tranquil·la.

A finals de 2020 nasqué la nostra filla, n’Alía Sri Narayani, al mig d'un hivern fred amb neu a les muntanyes. Així se'm va iniciar una altra època de la vida, la de ser pare. Ha estat una benedicció i al mateix temps un repte de força, de crear una nova vida i una connexió en una terra nova per a mi. Amb l'arribada de la petita, enyorava tenir a prop la meva família (ma mare, mon pare, el meu germà) però amb la pandèmia i el fet que el meu país és tan lluny, era impossible tenir-los aquí.

El que veig i el que m'agrada molt dels mallorquins, és que són molt familiars. Però l’enyorança dels meus pares i família a Mèxic perdura. És una experiència molt completa estar a Mallorca i sobretot aquí a Sencelles. Que de sobte dic, uau! Visc en un petit poble on tot és molt tranquil, on tot va al seu ritme i al qual m'he hagut d'adaptar. Aquesta experiència mallorquina em dóna la serenitat de dir que tot va bé.

Si fas el pas, els mallorquins vénen a la teva trobada, no?

Sí, és això. Tot i que al principi, era una mica difícil pot ser perquè no entenia gaire el mallorquí. Ara és una llengua que m’encanta. La gent de Sencelles m'ha obert el cor, m'han abraçat, m'han fet sentir com a casa. Conec també gent d'altres països, que potser no tenen la capacitat de parlar el castellà i se senten una mica exclosos.

Amb el temps segurament entendràs més el mallorquí, si pots entendre l'idioma propi de la gent, encara es connecta més, no?

Sí, ja ho he començat a sentir, per exemple ara que la meva petita Alía va a l'escoleta, on la majoria dels nens són de família mallorquina, ja el comença a parlar. Per exemple, un dia que anava amunt i avall a casa, la meva filla em digué “papa, a poc a poc”. Aleshores em vaig emocionar i em va fer molta gràcia i em recordà el “ahorita” mexicà. La meva dona que és alemanya veu les coses més del punt de vista occidental, ràpid i immediat.

S'escolten moltes coses de Mèxic, de com és difícil la vida per culpa de la violència de les bandes organitzades.

Sí, exactament, és una experiència molt forta aquesta casta de violència. Les bandes organitzades són les que porten el país, són qui controla Mèxic i els polítics. Com que el meu padrí era anarquista, vaig créixer en un ambient amb l’idea que el poble té el poder, per tant som nosaltres mateixos que anam creant la nostra vida. No té gaire sentit donar el poder a governants que decideixin què és el bo per a nosaltres, quan la majoria dels polítics són lladres, són gent ficada en la delinqüència organitzada.

Tot i que hi ha violència i narcotràfic, també hi ha gent jove amb projectes i energia per canviar la consciència de la societat, del planeta.

Com és a Mèxic?, pots fer comparacions per l'estil de vida?

L'estil de vida és molt diferent. Aquí és molt més tranquil i relaxat. A Ciutat de Mèxic on vaig néixer i vaig créixer el ritme és accelerat i sempre hi ha coses a fer, que està molt bé. Però sempre has d'estar alerta dels teus voltants per mantenir-te protegit, on ficar-se, on anar o no anar. Pel que fa al menjar trob molt a faltar la tortilla. Però el millor és que aquí podem trobar el picant habanero, m'agrada tant el picant! Allà fa més calor i humitat. Sempre estàs suant, sempre hi ha suor i moscards.

Què enyores més de Mèxic?

La meva família i els amics. Afortunadament ma mare va poder venir al mes de gener a conèixer la seva petita neta per primera vegada i abraçar-la.

Com dus la teva experiència com a pare?

És viure coses noves cada dia, he d'estar molt més present, atent a allò que està succeint al voltant, en mi mateix i allò que succeeix en la petita. Així puc cultivar la presència d'amor, de compassió, de comprensió i d'alegria també. I quan venen mal dades, cercar com poder gestionar les emocions per dir: vaja!, hem de poder arreglar les coses de manera diferent!.

Hi ha similituds entre la cultura mallorquina i la mexicana?

El sentit de l’humor en certs aspectes és similar, vaig créixer en un barri baix de Ciutat de Mèxic, on sempre es fan servir diferents expressions per flastomar, cosa que també passa aquí, en moments de molta tensió la flastomia ajuda a dissipar-la. Evidentment hi ha diferències, allà es riu fins i tot de la mort! Se celebra la mort amb menjar, amb tequila i mariachis.

Aleshores estic molt content de ser aquí a Sencelles on a poc a poc estam creant una nova vida. Li deia a na Joaquina, que m'ha donat l'oportunitat de treballar al Molico, que ha estat per a mi una obertura. Estar allà m'ha obert molt les portes per conèixer la majoria de la gent del poble, de l'Ajuntament, etc. Tot en un ambient molt controlat i molt respectuós amb música, ball, festa i rialles.

I tens plans de fer de professor de meditació?

És clar, és justament el que vaig començar a fer quan vaig arribar aquí. És el que he estudiat, tenc un mestratge en ioga. Són instruments i eines ancestrals. El ioga, la meditació, la respiració, el moviment, la quietud i la relaxació ajuden a connectar amb un mateix.

Des de petit tenia una forma molt emocional de veure la vida, sempre estava trist, decaigut o plorava per les coses que passaven. Era molt sensible i hi va haver un moment en el qual jo deia “Però per què tenc tanta sensibilitat?” No entenia el perquè, no podia expressar-ho. I justament quan vaig començar la pràctica del moviment del cos, amb dansa contemporània, la natació, l’atletisme, la connexió amb el moviment físic m’ajudà a gestionar millor aquella negativitat. L'any 2010, a Londres, em vaig topar amb el ioga, que em va fer fer un canvi molt fort. Vaig sentir una lleugeresa especial després d'una classe, amollar tanta càrrega emocional acumulada durant tant de temps. Després de la relaxació em vaig aixecar com si hagués descansat hores, anys, no sabia que estava passant i va ser quan vaig començar a enamorar-me d’aquesta disciplina. La pràctica del ioga i la meditació m'han ajudat a poder connectar amb la consciència interna, amb aquesta veu interior, aquesta intuïció que m'ha guiat durant molt de temps. Podem desprogramar la nostra ment de molts patrons socials imposats i així poder trobar un espai fèrtil on ens puguem retrobar amb aquesta consciència interna.

[En aquest moment treu un corn de mar] Què és això?

El vaig trobar a Mèxic. Diuen aquestes tradicions que al moment de sonar el corn estam eliminant la ignorància de tots els sentits. És com de la Mare, de la Mare Divina, de la consciència que descarrega aquesta energia en el nostre ésser i a qualsevol que l'arribi a escoltar. Pujo a la terrassa i el buf molt fort, potser ho has sentit en alguna ocasió! El ioga també pot ajudar molt el jovent, és important que puguin connectar amb aquesta consciència perquè hi ha moltes distraccions, el camí fàcil de la droga i de l'alcohol. Han de tenir el goig de la vida sense arribar als extrems. He estat a diferents festivals de ioga a Alemanya i als Països Baixos. Afortunadament amb molt bons mestres, on també he pogut compartir la meva pròpia pràctica. A Mallorca estic connectant amb diferents estudis i centres de ioga per compartir experiències. Aquí a Sencelles, al principi quan vaig arribar vaig fer classes. Estic a punt de reprendre-ho perquè hi ha gent que li interessa.

Com els pots captar perquè vagin cap a tu?

És el que cerc, tenc contacte amb els adolescents. Perquè al moment que els veig en la seva forma de gaudir de la vida, em recorda que vaig créixer igual a Ciutat de Mèxic. M’agrada acostar-m'hi, xopar-me d'aquesta part i alhora dir-los “vos donaré una classe, voleu venir?”. No m'he animat encara perquè he deixat les classes des de fa uns mesos, però la meva intenció és aquesta, que adolescents i també gent adulta, puguin venir a les classes a experimentar què és la respiració, la meditació i el moviment. Estic a Alaró compartint classes en un espai molt bonic, m'encantaria fer-ho a Sencelles. Vaig demanar a l'Ajuntament un espai, però sembla que encara no hi ha disponibilitat. Esper l'estiu començar les classes al costat de la piscina.

Has viatjat molt?

I tant, ja a Mèxic aprofitava per viatjar pel país sempre que les meves obligacions m’ho permetien. Viatjar em fa experimentar la vida d'una manera completament diferent i després d’estar aquells tres anys a Londres em vaig comprar un bitllet d'anada cap a Tailàndia. Em vaig acomiadar de les meves relacions d’allà. Després vingueren Cambodja, Vietnam, Laos i vaig estar una mica també a Bali. També cercava programes on jo pogués donar suport, fer alguna feina o voluntariat social. A Tailàndia que és molt a prop de Myanmar (Birmània), vaig col·laborar en un programa a prop de la frontera, un campament on hi havia molts refugiats de Birmània, on els donàvem classes d'anglès. Hi havia gent que els feia classes de drets humans perquè hi ha molt d’abús. N’hi ha a tot el món, també molta ignorància i molt abús de poder.

Quan tens un moment lliure sones el corn, toques més instruments?

Sí, toc una mica la guitarra, la derbouka i el djembé. També un harmoniet petit que es diu Shruti Box. Això ho faig quan arrib a casa i necessit desconnectar fent una mica de música per a què ho gaudeixi també la meva petita. I m'agrada cantar, cantar els mantres, aquesta tradició del ioga que ve del sànscrit. Aquestes pràctiques de tècniques ancestrals, fan que tota aquesta energia la puguem enfocar com una antena, i la anam connectant de manera meditativa, com per exemple"Om bhur bhuvaha svaha...".

La recitació de mantres, és una forma de meditació, d'aclarir i calmar la ment, que ens pugui ajudar a sortir d'una malaltia o d'un moment difícil a la vida.

També m'agrada la jardineria, ficar les mans a terra, tocar les pedres. Crec que el fet d'estar en contacte amb la natura de Mallorca és molt guaridor.

He sentit que jugues als escacs.

Sí, és cert. Jugava escacs fa temps amb mon pare i sempre em va cridar l’atenció. Després, arribant aquí vaig començar a jugar escacs amb en Mateu de Can Pep. Ell és una de les persones que m'ha acollit molt, i a part de ser-hi, m’ha connectat amb molta gent del poble. Tenim una nit d'escacs cada setmana. N'Andreu Alfaro és molt bo, només li he guanyat una vegada.

Quedareu aquí per sempre?

Idò de moment sí, encara que tenc l'anhel de tornar a Mèxic. Viure o viatjar-hi per una temporada llarga amb la meva petita i mostrar-li on va començar tot, mostrar-li tots els llocs on he estat, que pugui gaudir ella d'això, sempre amb l'oportunitat de tornar aquí. Va néixer aquí a Inca, és mallorquina, una barreja d'una mare alemanya i un pare mexicà. Ho podem veure en la seva forma de ser.

Tens un lloc preferit al poble?

El Molico és el meu lloc favorit. M'encanten les vistes i el capvespre espectacular. Record la primera vegada que hi vaig estar treballant, estava posant una canya mentre pensava “quin lloc per posar una canya, això és una meravella!”. I em deien, ”Diego, apura't!”, i vaig respondre “això no va més ràpid, veient l’espectacle!

Hi tens uns bons companys.

Sí, Joaquina és així. M'ha abraçat i ha fet de ma mare en molts aspectes. L'equip allà és molt internacional: italians, un búlgar que és en Nico, el seu menjar és deliciós. És un lloc de trobar gent de tota mena, de tot arreu. M'encanta també el poliesportiu, el bar i jugar-hi al voltant, que és on trobes la sang mallorquina.

I hi ha alguna cosa que volies dir, per acabar l’entrevista, algun missatge que vulguis donar?

Agrair al poble de Sencelles per abraçar-me així, m'han fet sentir benvingut. Agrair a la gent de l'Ajuntament, a na Joaquina, a tothom, per simplement creuar una mirada, somriure i dir ‘bon dia’. Em sent abraçat, simplement, aquest és el missatge.

Jane Frances Sutcliffe