Exorcismus catus
Quan només tenia cinc anys anàrem a viure a la casa que els meus pares havien comprat al carrer Son Francinaina.
No record molt bé qui, com a regal de benvinguda em va regalar una moixa que visqué molts d‘anys i va esser un animal molt estimat per mi.
La qüestió és que era un animal que deien molt fruiter, és a dir, sempre tenia moixets i d’una ventrada en venia una altra i era un no aturar. Si he de dir la veritat vaig regalar moixos a mig Sencelles.
Idò heu de creure que a una ventrada de quatre moixets sortiren uns animals preciosos i com que estaven amb noltros eren de lo més ximples i dòcils, llevat d’un que era la pesta. Ja de petit era més dolent que lo que tiren, s’enfilava per tot, rapinyava, no hi havia manera d’agafar-lo, era com dic, terrible.
Jo ja els havia regalat tots i només em quedava aquesta espècie de tigre en miniatura.
Un bon dia un home que no record molt bé qui era em demanà si em quedava cap moix, clar que sí!, li vaig dir. Però ha de ser ximple, digué. No passeu gens de pena, és bon al·lot com ell mateix, li vaig contestar. D’aquí una setmana el veniu a cercar. I ja tenim el problema armat.
