Si a un article anterior ens referíem a senyors, amos, majorals o mossos i al paper que tenia cada un d’ells dins la societat, avui parlarem dels distints grups socials i el seu paper dins l’estructura social, principalment durant els segles XV a XIX. Recordeu que dèiem que la societat antigament era molt classista i la gent donava molta importància al que avui anomenaríem “status” social i a l’origen que tenia cadascú que pràcticament predeterminava el seu paper dins la societat.
Segur que a vegades heu sentit expressions com “aquest pareix de ses Nou Cases”, “no són com noltros”, “no són dels nostros”, “aquest és un botifarra”,”és un malmesclat”, “és un emporcat”,… a vegades com veis paraules dures, que fan mal i que tenen que veure, enllaçant amb el títol de l’article, amb el parentesc que tenia cada persona.
Tot aquest tema té sentit si partim del pressupost d’una estructura social molt tancada on era determinant a quin estament pertanyia cada un. L’origen social de cada persona condicionava el seu devenir dins la societat d’aquells segles. Inclús, per exemple, era difícil que un pagés es cassàs amb una ciutadana o dins Ciutat que un cataliner es cassàs amb una palmesana.
Anem per parts fent una aproximació a una qüestió que ara ens pot semblar fora de context però que fins fa dos segles era el que determinava quin lloc tenia cadascú.
Comencem per la noblesa que tenien molt clar qui eren ells i qui no “són dels nostros”. Es un tema certament complexe concretar qui era la noblesa i en permetreu la llicencia de simplificar per no allargar massa es tema. L’anomenada noblesa en sentit estricte serien ses Nou Cases que podríem assimilar a l´alta aristocràcia. Aquests llinatges son: Zaforteza (marquessos del Verger), Verí, Sureda (de Vivot), Sureda de Sant Martí ( de Vilafranca), Berga, Cotoner (de Ariany), Salas, Dameto (de Bellpuig) i Togores (de Ayamans). Curiosament aquests no són tots els llinatges més antics del Regne de Mallorca que vengueren amb la Conquesta l´any 1229, si no que són els que varen acordar els mateixos clans nobiliaris després de la guerra de Successió l´any 1715 per evitar lluites entre ells i afavorir pactes de cara a la seva preeminència social. I els que no són dels nostros qui eren doncs? Idò ni més ni pus que tota la resta de mallorquins.
Com és bó d´imaginar aquests pactes “endogàmics” entre les Nou Cases només afectaven als primogènits, la resta de fills entraven dins una altre lliga.
Que passava quan el fill d´un aristòcrata es cassava amb una dona que no era del seu nivell? En aquests supòsits en aquests matrimonis i als seus descendents s´els anomenava “emporcats”. Alcover defineix emporcar com embrutar, etimològicament derivat de porc. Com veis la societat era cruel i com diu Montaner aquesta taca era per sempre.
Un terme parescut eren els anomenats “malmesclats” qualificatiu que s’aplicava quan es casaven un xueta amb un cristià i que també transcendia als seus fills que també eren anomenats “poma presec”. Evidentment tots aquests matrimonis sofrien el rebuig de la societat ja que això era una “taca de sang”.
Un fet curiòs, bona mostra del que diem, l ´ha recollit Montaner i Enric Porqueres arrel d´aquestes mescles de llinatges. Va tenir lloc devers l´any 1750 quan un jove cristià va deixar embarassada una al·lota xueta i ell volia casar-se. Es reuniren un grup de teòlegs i de juristes i consideraren la necessitat d’evitar aquest matrimoni ja que podia generar violència entre les distintes famílies i seria una afronta a la comunitat. El dictamen no te desperdici: “la dicha Aguiló es descendiente de judíos por todas partes, y el referido Molines es de honesta condición y limpia sangre, y de muy mayor esfera, y que si se desposaba con ella juzgan tendrían los dos muy mal suceso por los odios, disputas y malas voluntades de dicho Molines, que manera que juzgan que peligrarían sus vidas porque afrentaría todo el linaje y parentela, ya que sería entonces dicho Molines reputado por infame y vil porque así lo son quienes se casan con ellos, y por no acostumbrarse en Mallorca semejantes casamientos”.
A destacar que inclús dins el col·lectiu xueta hi havia classes socials. De fet miraven molt la posició econòmica de tal manera que hi havia xuetes “d´orella alta” i “d´orella baixa” en funció del patrimoni que tenien cadascú dels futurs pretendents. Així hi ha documents que ens mostren el rebuig per part de la família d´un matrimoni entre dos xuetes de distinta posició. Citat per Montaner: “estaba tratado de casar con Margalida Martí sobrina de Joanot Sureda platero, y el dicho su padre decía que no quería que se casase con ella por ser de oreja baja…”
Dins aquest embull l´indignitat d´aquests matrimonis entre llinatges de distints “status” social ,com no, es podia matissar. Òbviament si el pretendent o la pretendenta eren rics el tema era manco greu i socialment es tolerava.
Que passava quan un mallorquí o una mallorquina es volia casar amb un foraster? En aquells anys aquesta paraula era un insult i per tant el foraster o la forastera eren indignes per antonomàsia. Exactament igual, si la forastera tenia doblers el matrimoni era tolerat i no repudiable.
La resta de gent, com deia aquell, feia el que podia. Així trobem que inclús hi havia grups socials en funció de la barriada de Palma on vivien. Als que vivien a la barriada de la Calatrava els anomenaven “calatravins” i tenien una molt baixa consideració social, ja que era una barriada de curtidors de pells i com que el barri feia mala olor, els seus habitants tenien mala reputació i pràcticament es tenien que casar entre ells. Parescut era el cas dels que vivien a la barriada de Santa Catalina, els anomenats “cataliners”, majoritàriament pescadors que igualment tenien complicat sortir del seu status social. Diferents són els anomenats “mossons” que eren els que vivien al barri de Santa Creu i que eren mercaders que havien fet doblers i que per tant tenien aspiracions socials. De fet diu Alcover que eren senyors de la classe mitjana que volia sostenir aparença de senyor o de ric sense tenir bens econòmics. Així recull la glosa:
“Dins Ciutat hi ha mossons
que duen guants tot lo dia,
i quan ve devers migdia
es gat jeu dins es fogons”
Curiosament Montaner diu que el nom deriva del francès messieur que com no en mallorquí dèiem mussur i acabà mossó, tot imitant l´implantació i la influència francesa de la casa de Borbó.
Com podeu veure la societat era molt complexa, molt estamentada i era molt difícil sortir del grup social on havies nascut. Com diu el títol de l’article el parentesc o el llinatge ho eren tot.
Acab amb un refrany recollit per Alcover:
“ De bon llinatge ve el nostre ase , que amb les dents es grata el cul”.
Toni Vallès Perelló.
