Article redactat a partir d´una comunicació que vaig presentar a les III Jornades d´Estudis Locals de Sencelles.
Sens dubte una de les mostres més curioses i més arrelades dins la cultura popular de cada poble és tot un conjunt de refranys, cançons breus, gloses, malnoms que tenen com a finalitat posar de manifest la voluntat del habitants d´un poble d´afirmar-se en valor positiu enfront dels naturals de llocs propers, a qui es fa referència de forma negativa, burlesca i sovint satírica.
Aquest conjunt de creacions folklòriques creades per una persona en un moment determinat han acabat sent acceptades per tota la col·lectivitat que a força de repetir-les les ha assumides com a pròpies.
Una constant es que habitualment el menyspreu es envers d’una localitat propera. Exemples que ens venen a tots al cap son les relacions entre Sencelles i Costitx, Sineu i Lloret o Muro i Llubí, per referir-nos a pobles propers. Aquesta manifestació d’etnocentrisme, suposa valorar de manera més positiva el propi grup o poble, les seves particularitats i els seus èxits, que els d aquells que en són diferents, i més quan es fa referència als veïns.
Per obrir boca ja que hem parlat de les “bones relacions” Muro/Llubi una mostra d’aquest despreci la trobam en aquesta glosa d´un llubiner referint-se a Muro, però que com constatarem es pot emprar per qualsevol poble ja que tenien cura de posar el nom del poble en primer lloc:
“A Muro és tot lo millor que hi ha dins els cristians:
Genetes i protestants, gent de forca i presó,
Que en fer un processó de carabasses fan sants.
Si hi perdia es germà, sa dona i els infants no aniria a cercar-los”.
O el famós “Lloret llogaret” que tantes vegades diuen el sineuers i que segur que heu escoltat.
Sí que l'etnocentrisme, com a fenomen social, també té les seves raons: implica la distinció entre la pertinença o no a el mateix grup, manté la cohesió social (lleialtat, cooperació, sentit de poble, solidaritat i defensa mútua) i la cultura del grup . En aquest sentit, tot grup social i cultural és, d'una manera o altra, etnocèntric. Entre noltros ens barallem però ens ajuntem quan hi ha un enemic comú.
I ja que parlam de pobles veïns que millor fer referència a les “bones” relacions amb els nostres veïnats: Costitx i Biniali.
He recollit gloses i dites que bé m’han contat o que jo mateix record perquè, no oblidem, aquest es un tema que com deia aquell ve de molt, molt enrere. Aquest article està escrit amb el màxim respecte cap als nostres veïns ja que no oblidem que com diu el refrany: “val més un bon veí que un mal parent”.
Hi ha una constant en les relacions entre pobles veïns i que com es bo de fer entendre tenen l’arrel amb la independència d´un nucli envers d´un altre: el binomi vila/llogaret o tenir o no ajuntament propi. Es a dir, el que abans era un llogaret i ara es una vila o un poble independent. Recordeu el famós Lloret llogaret que com no tenen interioritzat els sineuers.
A més, a vegades també els que ens mirem de cova d´ull ve de lo que jo anomeno el tema eclesiàstic que compren la parròquia, el rector i les monges.
Au idò, anem per feina i pensem perquè Sencelles, Costitx i Biniali tot i està tan a prop sempre han estat tan lluny.
Girant l’ullada cap enrere trobam que Sencelles, Costitx I Biniali formaven part del districte de Qanarusa juntament amb Santa Eugènia, Santa María, Consell, Binissalem i Alaró. Originàriament Costitx, com avui Biniali formava part de Sencelles, es a dir, no tenia ajuntament propi, ja que la casa de la Vila estava a Sencelles.
Trobam que les tensions entre Sencelles i Costitx venen desde el moment en que es varen crear les primeres parròquies a Mallorca. De fet, l´any 1236 a l´íntegre districte de Canarrossa es va fundar una primera parròquia, la de Costitx que és va dedicar a la Verge María. Pocs anys després el primer bisbe de Mallorca Ramón de Torrella, valorant la millor ubicació per donar servei a tots els feels, va ordenà el trasllat de la parròquia a l’església de Sant Pere de Sencelles. Com es bo d’imaginar aquest fet no va caure gaire bé als costitxers.
Per arrodonir l’embull de les relacions entre els dos pobles es va aparèixer la Mare de Déu.
Volgué el destí que uns joves que anaven trescant per foravila a la sortida de Costitx anant cap a Sencelles, trobaren dalt d’un magraner una figura de la Mare de Déu que com és bo de fer imaginar va ser traslladada tot d’una amb gran devoció a l’església de Costitx. Aquesta troballa és va estendre per tot i convertí l’església de Costitx en lloc de peregrinatge. Els sencellers entengueren que si l´imatge s´havia trobat al camí que dona cap a Sencelles, ja que aquesta era la capital, era a la parròquia de Sencelles on havia d’estar la Mare de Déu. La traslladaren en processó solemne cap a l’església de Sencelles on va quedar. Però l’endemà l´imatge havia desaparegut i tornava a ser a Costitx, més aviat que de pressa els sencellers tornaren a Costitx i de volta la Mare de Deu cap a Sencelles. L’endemà és torna a repetir el fet i una vegada més els sencellers anaren a Costitx i traslladaren l´imatge cap a Sencelles. Però aquesta vegada tancaren amb pany i clau assegurant-se que no és mogués del lloc. I per tercera vegada la Verge tornà a Costitx. Ara sí els sencellers cregueren que la Mare de Deu volía ser costitxera i així va quedar a l’església de Costitx d´on es la patrona fins avui.
Les tensions entre Sencelles i Costitx retornaren el segle XVII. En concret l´any 1648 els costitxers reclamaren contra el rector de Sencelles argumentant que no s´en cuidava el suficient del que aleshores era l’oratori de Costitx ni tan sols els diumenges i dies festius.
D´aquells anys son les gloses:
“El campanar de Sencelles
Es de pedra I no caurà,
El de Costitx es de canyissos
I caiguent ja està”.
“El campanar de Costitx
diuen que no té valor,
li ha caigut una rajola
li ha mort la lloca al rector”
El tema va covà fins que l´any 1667 amb motiu de la visita del bisbe a Sencelles representants de Costitx demanaren que s’hi insta-les la reserva del Santíssim Sagrament a l’oratori de Costitx. El rector de Sencelles si va oposar rotundament assenyalant que aquest fet perjudicaria els drets parroquials de Sencelles. No va ser fins a 1673 que el bisbe va anomenar a Mossèn Antoni Morey vicari temporal de Costitx, el 8 de gener d’aquest any és va instal·lar la reserva del Santíssim Sagrament i el 23 de gener és va poder celebrar el primer baptisme a l’oratori de Costitx.
Pensem que no va ser fins devers l´any 1700 que va començar la construcció de l´actual temple parroquial de Costitx ja que antigament hi havia un oratori que, pel que pareix, estava molt descuidat (recordau les gloses anteriors) fins al punt que a mitjan del segle XV el jurats de Sencelles el tingueren que reedificar.
Amb aquests rerefons parroquials no va ser fins a l´any 1812 que es va produir la “primera independència” de Costitx a nivell municipal. Fet que només va durà dos anys i va provocar un sentiment de rebuig cap a Sencelles ja que es va perdre l´independència administrativa. L´any 1820 Costitx torna a tenir ajuntament propi (segona independència). Sencelles és va oposar en aquest fet fins al punt que l´any 1833 Costitx tornà a dependre de Sencelles. Les tensions continuaren fins que l´any 1858, finalment, ara sí, Costitx va aconseguir tenir ajuntament propi.
Famoses eren les guerres de pedres entre els joves de Sencelles i Costitx que és trobaven en el camí de Montuiri on hi ha la fita entre els dos pobles i pedrada va, pedrada ve fins que es cansaven. Això sí qualque trenc i més d´un cop. De fet al camí de Montuiri hi ha la pedra que marca els límits entre els termes municipals, aquesta contrada en coneguda com sa Raia, terme poc utilitzat tot i que Francesc de Borja i Moll el va recollir al seu diccionari i que assimila a ralla o ratlla volguent significar aquesta línia que assenyala el límit del terme. Cert és que per els sencellers aquest lloc era el més parescut al “finisterre” del món, parlar de sa Raia era referir-se a un lloc maleït, més enllà del cual no hi havia sinó la barbàrie.
Com és bo d’imaginar totes aquestes lluites i tensions és varen reflectir dins la cultura popular dels dos pobles amb glosses i cançons que cercaven ridiculitzar el poble veïnat tan en si es una vila o un llogaret o amb el temple parroquial.
“Costitx vol ser una vila
i no arriba a llogaret
i passegen un platet
perquè no tenen bacina”
“ Llogaret per llogaret,
puc estar a qui on som nada:
segons estic enterada,
diuen que Costitx es sec.
Si diuen que Costitx es sec,
En ploure reverdirà.
D’això no t´has d’empatxar
Si es vila o llogaret”.
“ Que el me vetles, que el me vetles?
Toca´ls però no els pessics;
ses al·lotes de Costitx
duen els pits plens de ametles”.
“A Costitx no tenen orgue
posen dos cans dins un sac
un fa nyic i s´altre nyac
i s’avenen com un rellotge”
I com no, tirant a ferir a Sencelles:
“A Sencelles caps de moro,
ja no ho han de demanar:
anant a un combregar
robaren figues de moro”.
Es curiós que als sencellers antigament els pobles veïnats ens anomenaven “caps de moro”. Desconec el motiu, però sí que ho he pogut constatar per distintes fonts.
“Les dones de Sencelles
totes pixen dins un poal
perquè no tenen diners
per comprar-se un orinal”
I aquesta arrel d´una conversa entre dos mercaders. Pareix que havien tingut problemes amb un mercader de Costitx.
Corbera vine aviat, parlarem d´aquests costitxers,
que dejecten amb excés animal que no és tarat.
I quan prou t’han pernejat s’entreguen sense doblers.
Son animals de parat, pocavergonyes i grossers.
Tan cert es el que confés, com ver que som batiat.
Fins aquí, deix per el proper article les relacions veïnals entre Sencelles i Biniali que tampoc tenen desperdici.
Antoni Vallés Perelló
