Un llunyà día de 1974 “Mestre Joan Rei”, en aquells dies escolà major de la Parròquia de Sencelles me va dir una frase que va quedar gravada dins la meva memòria.
“Me sens Toniet, Sencelles es el poble més important del mon.
Perquè mestre Joan?
Molt senzill, perque a Sencelles hi ha Papes i Bisbes, i també, Reis i Reiets”.
I si ho penseu bé, tenia tota la raó.
També contava aquesta preciosa cançó popular que diu:
“ Moren papes, moren reis,
moren bisbes, moren monges,
moren frares i canonges,
moren joves, moren vells.
Moren els que tenen béns
i moren els qui no en tenen,
moren els qui pretenen
i els qui no pretenen gens.”
Aquesta cançó m’ha vengut al cap com a conseqüència de la mort del Papa. Es curiós com a vegades es refresca la memòria.
En aquells anys enllaçant amb el títol de l’article, el que deia l’escolà major anava lliteralment a missa. Quan ets petit i trobes una persona que té la saviesa que li ha donat la vida i a més té un bon sentit comú entens que el que diu val la pena escoltar-ho.
Aquells dies noltros érem escolanets o escolans i no oblidem que escolà es tant com dir aprenent, no de bades quan un és un bon aprenent i aplicat es diu de forma col·loquial i a vegades inclús satírica: “quin escolà!”.
De fet dins la jerarquia hi ha l’escolà major i els escolanets que ajuden en la funció sempre baix la direcció de l’escolà major o el capellà que diu la missa. Recordeu a un article anterior quan parlava del majoral i el mossets aplicant-ho a les feines de foravila. Sempre hi ha present l’aprenentatge no tan sols dins un concret sector si no dins la vida mateixa. Malament va un si no aprèn desde baix el seu ofici i malament va si s’oblida de quan l´ aprenia. Valga com a exemple el refrany que diu: el rector no es recorda de quan era escolà.
De la mateixa manera també es important no passar per alt la feina que fa cadascú ja que com diu el refrany: entre el rector i l’escolà diuen la missa.
Es ver que en aquest particular viatge moltes dècades cap enrere de quan vaig ser escolanet temps de missa diària i olor a encens moltes imatges i anècdotes s’acumulen.
Ser escolanet era una escola de saber estar, potser de disciplina, de compliment, de cant (jo aquí vaig fracassar) i de descobrir tot un vocabulari que ens semblava màgic (copons, cadenelles, missal, cirials, estoles, calis, casulles, …) Aprenies a abocar molta d’aigua i poc vi que era molt important per quan acabava sa missa….
Guanyaves les primeres pesetes, els primers caramels, les estampetes….
T’apropaves per primera vegada al llatí que ens pareixia inintel·ligible: ora pro nobis, dominus Deum, Dominus vobiscum, Agnus Deis qui tollis peccata mundi, miserere nobis,, fiat voluntas tua, Kyrie eléison ,… Les cançons que encara avui recordes: Cómo brotes de olivo, perdona a tu pueblo Señor, Qué alegría cuando me dijeron, Venid y vamos todos, el Señor hizo en mi maravillas,….
Descobries que gran era el temple: ses voltes fosques, cada una de ses capelles, tots el amagatalls, el campanar, la sagristia, quantes calaixeres, quants de calaixos, …..
Funerals, batiaments, bodes (lo millor sempre hi havia propina), l ofici, Nadal, Setmana Santa, el Corpus, misses diàries (a la capella fonda), misses al convent, tocar les campanes (de mort, de foc, de l´ofici de diumenge, les avemaries a les 12,…) tocar ses matraques el Divendres Sant,…..
Un pic al mes missa a Jornets i Ruberts. A Jornets sempre hi havia un bon berenar després de la funció. Tornàvem amb Mestre Joan Rei amb la somereta més redons que un tord d’olivó, becant tot el camí. Era la sort d’anar amb una somereta que sabia el camí.
En resum, records d’un nin que moltes vegades es demana si va ser o no un somni.
I com deia no oblideu que Sencelles es el poble més important del mon.
Toni Vallès Perelló
