Ciutadà soc de dúctil territori […]

Josep Maria Llompart

–Idò sí, Catalineeeeeeta, que no em podia aixecar!

–Va bé que ploga, va bé va bé va bé, així tot queda ben abeurat, va bé...

–Però com es diu? Embala’ t o Embalat, eh?

–I així dina amb nosaltres avui. Perquè a la residència… no, per Palma…

–Buf! Però, i de calor, buf!, sempre n’ha feta! Pffffff, i hiverns secs també!

–Ai, ai… en Càndid i na Pauleta que m’havien fet seure per fer-nos una foto, eh!

–No, els deia que així el padrí dina amb nosaltres avui… Sí, una al·lota se’n cuida ara…

–Si es pronuncia la darrera a com una a, s’hauria d’escriure Embalat, sense apòstrof. I no és el cas...

–...i saps quina excusa posa, la tia?

–I jo, oh!, d’assegudeta en aquella cadireta baixa, pensava quedar-hi tot l’horabaixa!

–614.600 que en fan, 52.200 que no en fan, que són 1.300 manco d’ara fa un any...

–Idò sí, i ben mortet… Que descansi en pau, ben bé està allà on és, aquell cabró...

–No, enguany no, tens raó! No no no no… Tenc el safareig ple, que pareix una piscina infinity!

–Aleshores, el dubte és si la primera a es pronuncia a, tònica, clar…

–Sí, jo entenc, pobreta, que tengués tanta pena, la tia…

–o si totes les vocals es pronuncien amb e neutra, i tònica la darrera a,

–En anar a escola, ens cridava a la tarima i ens posava de biaix, i allà, el malnat,

–I un veeeeeeeent… un vent, un vent que… Bono! Un vent que ha feeeeeeeet…

–Ells dos que m’estiraven, titons! En Càndid que m’empenyia pel cul… Ah!

–Han denunciat que no hi ha personal qualificat ni a bastament, a part del menjar en mal estat, i així dina amb nosaltres avui.

–23.446 milions d’euros el 2025, 2.000 més que al 24, quasi 200 euros de despesa per persona i dia

–…i va, la tia, i m’envia un selfi ràndom amb…

–quinze milions de visitants l’any passat, i en temporada baixa han crescut un 7,1 %...

–darrere la seva taula, perquè cap alumne des del pupitre no veiés què feia,

–...i na Pauleta que m’estirava de davant, que quasi li caic damunt, pobreta, ai!

–Me n’ha tomat dos, tres... cinc, cinc! He! Llenya tot l’any? He! Encalentir-se dos pics? He! Per donar i vendre! He!

–Una e neutra? Així: eeeeee. Com quan dubtam: eeeeeh…

–Noooooo! Del tanatori, m’envia un selfi d’ella amb…

–Prova tu d’anar a menjar coquetes de patata a Valldemossa; veuràs què passa, ja sigui pel gener, el maig o el setembre...

–ens ficava mà, i tant!, mentre ens demanava la lliçó.

–Hola a tothom! …I tu, meam, o encara vas disfressat?

–Res, que qued de genollons, la nina que pega un suc en terra i en Càndid es fot a plorar.

–A veure si la Comissió ens aclareix com es pronuncia…

–No, no està aquí. Però així dina amb nosaltres avui. La seva residència és a...

–Que no, te dic! Deixa que acabi! La tia es fa un selfi amb tota la gent que hi havia anat, quin cringe…

–...genera aglomeracions pertot, fa augmentar el cost de l’habitatge, encareix els béns de consum diari...

–Per mi, el millor moment és quan entren les dues bales a plaça.

–Ell, que s’entrega un al·lotell amb una motoserra que en feia dos d’ell, i comença a grimpar per la soca, pim-pam pim-pena...

–I tothom unes cares llargues, bro… Menys la tia, que somriu en primer pla.

–Plena de gom a gom...

–8,5 % que puja el lloguer, 4.000 euros el metre quadrat... Hi ha feina. No poden pagar cap casa. No hi ha dret.

–Ah! Que ara s’usa? Que no és una disfressa? Idò?

–Com que dúiem calçons curts tot l’any, i per baix, clar…

–I ja em veus, anant de quatre grapes fins a la porta per provar de posar-me dreta.

–...com un llagost, talment, amb unes bones botes, ris-ras ris-ras i per amunt!

–No t’ho perdis! Que també m’envià una foto de l’esquela, i m’escriu, la tia:

–...i l’any passat, no us vàreu regirar, amb el que va passar?

–La solució? Ha! Jo te la diré. Pujar el salari i contractar més personal. La recepta no ha canviat. Però n’hi ha que volen guanyar sempre… massa!

–Com? Allò de ¡Pedro Sánchez, hijo de… fruta!

–De ca!? Ja ho veig que… Eh? Que què? …Un therian? I això què és?

–“Hi bae. No venc a escola. S’ha mort la padrina del meu cunyat. Ara anam a dinar i si no agaf cap pet, passat demà vendré a fer l’examen.” Amb l’emoticona d’una bailaora!!

–I al final, els netets, feliços de jugar a moixets amb la padrina!

–Sí, és ver, abans un jove havia tret un cartell de “Mallorca no es ven”, i...?

–I el va anar tallant a trossos, tris-tras, assegurant, fermant, cordes així i aixà, i eh!, en un no res, zas!

–i si ens equivocàvem, ens pessigava els ous.

–Provocació!? “Mallorca no es ven” creus que és partidista?

–Ah! Que no va vestit de ca… Sinó que s’identifica amb un ca… Però no s’hi sent, un ca… Caaaa!

–Si tornen a insultar, jo cantaré l’himne: Franco, Franco, que tiene el culo blanco…

–Ai, dic! Que me compiiiiix ara que t’ho cont, Antonieeeeeeta!

–Tuputup en terra! Quin bergant de pi! Fffiiiiiiuuuuuu! Vint-i-cinc metres almanco! Eh! Eh!

–…porque su mujer se lo lava con Ariel!

–Però tots sabíem què feia, aquell porcarro... Tots hi passàrem!

–Quina olor! Padrí? Que heu estat vós? On és na Flor? Flor! …o Flor? ¿Puedes cambiar al abuelo, guapa?

–No, a mi què m’és, que sigui el que vulgui, és fillol meu… Però és que hem anat massa lluny en massa coses, no ho trobau?

–…i nyeeeeeeeeeeeu! Saps quines dolses li sortien! Així, així!!!

–El padrí, bro! El padrí! Mira el padrí, bro! Eh! Mirau el padrí a l’Insta!

–…su mujer? I què, su mujer!? Ja hi tornam a ser, amb el patriarcat!

–Ja ho sé, que tots hem estat joves, i que els joves sempre han volgut…

–Fins que un dia, un que nomia Salvador, i que anava llatí,

–Fins que la motoserra, no ho sé, gggggrrrrrrrr, i no, no, no…

–No, no és el padrí. Fixau-vos-hi bé. Està generat amb IA. I li fan dir qualsevol pardalada. Mira, mira aquest, i aquest, i mira... Són reels, bé, publicacions, vídeos curts...

–vol dir que anava de cagarel·la,

–I sí, jo vaig fer molt l’animal, però no em disfressava de... Bé, vestia com s’usava, collons! Ah, uep! No és igual! Abans, les tribus urbanes…

–I aquest altre, torna a ser el padrí?

–Mami... Mami... Mamà! No t’he dit que no donis xocolata als bessons? No, encara no! Mamà, per favor! Per molt que els padrins vulgueu aviciar els nets, llavors... Ah, no? Doncs què llepen, na Pauleta i en Càndid? Jo crec que... Què!? Que jugaven amb l’arena del moix? Que potser són...? Argh! Escup Pauleta! Obre la boca, Càndid!

–I li vaig dir «Terè, terè, deixa córrer els pins i anem a berenar!»

–No, és en Llompart, en Josep Maria, un escriptor.

–És com si els therians no suportassin ser persones… humanes. Eh? Bé, ja m’entens. Com un escapisme…

–just l’hi va amollar quan ell hi enfonyava la mà… Ja em diràs! ...Ben bé està allà on és.

–…i si li acost la mà, m’ensumarà? No, i gruny! …Ei! M’has mossegat!

–Sí, ara que ho dius, s’assemblen, el padrí i en Llompart…

–D’acord, no me’n fot pus, que faci el que vulgui, però quan vas al bany…?

–És ben de veres. Bé, és una estàtua d’ell, d’en Josep Maria Llompart. M’hi vaig fer un selfi. Mira. Sí, en un banc del carrer dels Oms.

–Padrí? Padrí, què deis?

–Perdonin. I tots vostès, qui són? Ciutadà soc de dúctil territori, habitant de llampant vilatge esmús; viuen amb mi morts sense nom, desori d'obacs penons, fantasmes de pertús.

Pere Bergas Llabrés