El dia abans de Tots Sants vaig complir amb el ritual d´anar al cementiri a dur flors als avantpassats que allà descansen amb pau.
Pensava amb la gran diferencia que hi ha entre, per exemple, enguany i els anys quan erem nins i també anavem al cementiri. Me vull referir a la temperatura que feia un temps i la que fa ara. Record que en aquells anys per Tots Sants estrenavem s´abrig o es “tabardo”, com deia es meu padrí. Vos puc ben assegurar que feia un fred que feia sedes. S´altre dia anava amb calçons curts i camiseta. De fet en el moment que estic redactant aquest article fa una temperatura de 22 graus i som les 5 de l´horabaixa.
Fent la volta de rigor un pensa en quina quantitat de gent que hem conegut ja ens ha precedit al lloc d´on ningú no torna. Penses amb aquell que va partir massa jove o amb aquell altre que va complir el seu cercle vital. Idò, heu de creure, que anava caminant i vaig trobar-me amb una padrina que feia una volta amb el net i com no parlarem del temps. Vaig exclamar que tot i estar a ses portes de novembre encara podíem estar a la fresca. El jove me va mirar amb cara d´esglai i tot d´una vaig entendre que això de seure a la fresca li sonava a xinés.
Seure a la fresca era sens dubte una tradició avui pràcticament perduda en un temps on la televisió era testimonial (dues cadenes i magres) i evidentment ni sospites del que era internet, whatsapp, tik tok, facebook, ….. En aquell temps hi havia dues coses molt importants: els veïnats i la paraula.
Seure a la fresca era tot un ritual on els veïnats, com he dit, mitja dotzena de cases amunt i avall es reunien a l´acera més ample per passar una estona a la fresca fora de les cases. Era preceptiu seure a la cadira redona que tot sigui dit no era redona i els mes petits seiem en terra. La gent xerrava, a vegades contemplava simplement el que passava, es compartien experiències, també xafardexava, es a dir, sortia la malícia que covava de temps enrera,....en resum, com deim amb bon mallorquí, anaven fent....
Com que poca gent anava de “veraneo” a cada carrer hi havia molts de redols de veïnats que aprofitaven aquella estona després de sopar per contar com havia anat el dia o per saber les novetats del poble. Cotxes ens circulaven pocs o millor dit quasi cap i quan en passava un tothom es demanava qui era i com no, el mal de ventre de saber on anava en aquelles hores. Si era l´inconfusible 600 de Sor Miquela, ja cridaven el mal temps d´aquell o aquella que com es deia “ja està en mans de Deu” i esperava el moment de partir.
Va ser sens dubte una tradició que durant moltes generacions va permetre la transmissió de les costums mitjançant la tradició oral, avui oblidada i d´aquí a una generació definitivament extinta amb tot el que això representa.
Som el que som per la tradició que ens ha permès arribar fins avui.
Jo em deman, al fil d´aquesta tradició ancestral que es perd, que es la tradició o mes ben dit perquè serveix la tradició d´un poble. La tradició per a la gent hauria de ser la herència que ens protegeix del abisme del temps.
Amb la tradició recordam en aquells que ens varen precedir i varen obrir als seus fills el camí de la vida; amb la tradició lloem en aquells que lluitaren per progressar i que moltes vegades es deixaren la vida perquè els que venien darrera poguessin treure un profit; amb la tradició lloem en aquells que cuidaren de la nostra terra i del nostre poble i que es deixaren la pell perquè avui siguem com som; amb la tradició lloem en aquells que sembraren un arbre inclús sabent que mai estarien a la seva ombra; amb la tradició estam orgullosos de ser el que som.
Sí, a vegades era necessari recordar els patiments d´aquells que caminaven amb l´esquena doblegada per la feina feta perquè els seus fills tinguessin un futur que pensaven seria millor que el seu present. Sí, a vegades hi havia que recordar que es sembraven arbres sabent que el fruit el recolliria la generació que ver darrera i tot i això es sentien orgullosos de la feina feta. Si, a vegades amb orgull es recordava com l´avantpassat era un simple llogat a tal lloc i avui es sentia orgullós de tenir un ca seva i poder haver donat un futur al seus fills.
Avui que hi ha tantes coses en vies d´extinció principalment amb relació amb la cultura que cada vegada veiem més llunyana i ferida, record quan un temps no tan llunyà quan erem nins i el mestre ens contava, per exemple, com a Australia els aborígens i les seves llengües vernàcules varen ser abolides per l´invasió dels pobles forans. Aquesta història es ara la trista realitat de tot: tradicions, història, cultura escrita i oral, oficis,....
Tant de bo torni el seure a la fresca i contemplar sense tanta presa aquest mon que ens enrevolta i que ens fuig per dins les mans com l´aigua que surt de l´aixeta.
I per acabar, refranys de seure: Seure de ca, no pot durar, significa que està ajupit es una postura molt incòmoda; qui seu a ca seva, sa ventura espera i qui seu a ca es barber, s´afaita així com ve.
Toni Vallés Perelló.
