La jovenalla d'ara, crec, que ja no va a tocar bauleta, bàsicament perquè estan massa entretenguts amb les fotos i la figurera a xarxes socials, o estant enganxat a les pantalles, i també perquè moltes de les portes d'avui dia ja no en tenen. Una de les burles més comunes de la meva generació (entre moltes d'altres i també de gent més gran) era, en arribar la fosca del vespre, “anar a tocar bauleta” i partir a córrer. Ja sé que no era d’allò més aconsellable ni educatiu, però ja se sap que en aquestes edats… Però ara els joves ja no fan aquesta casta de polissonades (no vos penseu, segur que en fan d’altres) i és normal que no usin, idò, aquesta expressió quan una part de les portes de les cases ja no tenen aquesta peça. Sempre he trobat que una porta d'una casa, sense baules, sembla nua, desvestida, que li falta cosa... i hi he pensat recentment perquè a la nova promoció urbanística de nou habitatges del carrer Esperança i dels Molins, són efectivament cases i no pisos però les portes no acaben de ser... Ja sé que a moltes de les portes d'entrada d'ara, amb la presència d'un timbre elèctric, la baula hi ha perdut utilitat i només és decorativa, però així i tot trob que hi fan falta... m'hi fan falta.
El tema de les baules de les cases sempre ha tengut la seva importància: tenc una persona coneguda que té tan associada la imatge de la porta de la casa amb la persona que l'habita que fins i tot troba que s'hi assemblen!. O també, un altra cas d'una altre conegut, que no va voler posar baules a la seva porta nova perquè volia ser 'lliure', no volia sentir-se 'vigilada' pels veïnats, no volia tenir l'obligació a fer-la neta cada punt, a passar-li Netol, a sentir-se observada o controlada si tenia les baules amb pols... jo, la veritat, no sabia que hi hagués una competició entre veïnats per veure qui té les baules més llustroses, però bé, es veu que tot distreu, i tot són maneres de veure les coses!
Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una baula és 'una picaporta, argolla, peça en forma de martell, penjada a una porta, que, alçant-la i deixant-la caure, serveix per a trucar'. Solen ser sempre de material metàl·lic, ja sigui d'una fosa, forja o llautó, però ara també se n'arriben a veure fins i tot d'alumini o acer. El mecanisme generalment està format per quatre peces diferenciades:
- una placa suport d'on penja l'estructura, que a vegades té una forma molt senzilla i d'altres molt complicada amb calats i reguinyols, com si fos un brodat metàl·lic, siluetes d'animals (dracs, lleons, ...) o perfils d'escuts heràldics, etc.
- el passador o rebló, que se subjecta a la placa i el connecta amb l'element que s'alça amb la mà per tocar o per subjectar i estirar la porta en tancar-la.
- el martell, que pot tenir forma d'anella o argolla (si té forma arrodonida) o batall (si té forma de penjoll) .
- i el piu, cabota o clau, on percudeix el martell i fa que soni més fort.
Hi ha portals que tenen una baula a cada fulla de porta, però també en podem trobar que només n'hi ha a una. Si volguéssim fer un inventari, als carrers del nostre municipi, hi podem trobar tipologies diverses i variades de baules: circulars fetes amb ferro rodó o pla, semicirculars fetes amb ferro rodó o pla, d'aram o llautó, entorcillades o llises, lluents o mats, una munió de diferents formes i estils; ja ho sabeu: sobre gusts no hi ha disputes!.
Continuarà al proper número de la revista.
Joan Florit Horrach
