A vegades les màquines ens donen tota una lliçó i ens mostren les debilitats humanes. Com no un altre caixer automàtic, no el mateix del darrer número de Sa Sella, diguem que un cosí germà, va fer de les seves.
Aquesta història va passar a Inca, municipi veí. Perquè llavors diguin que tot passa a Palma. Era un divendres d´aquells que frisses d´acabar i partir cap al poble. A darrera hora entre les moltes feines hi havia la de carregar de doblers el caixer automàtic per poder passar bé el cap de setmana.
Un caixer automàtic té un funcionament bastant senzill. Es posen els doblers amb caixons agrupats per cada una de les denominacions, els de 10 en un caixó, els de 20 en un altre i els de 50 en un altre. El caixer l´únic que fa és, en funció d´una freqüència programada, dispensar els diners sol·licitats. Únicament compta les unitats.
Si per exemple demanam 80 euros es pot programar que doni 4 billets de 20, o bé 1 de 50 i 3 de 10, o 1 de 50 i 1 de 20 i 1 de 10. Igualment si demanam una quantitat grossa l´habitual és tots billets grossos, si per exemple hem de treure 200 euros el més habitual és que ens doni 4 billets de 50. Per tant l’únic que s´ha d´anar molt alerta es posar els billets de 10, 20 i 50 en el seu caixó corresponent.
 |
Idò com deia era un divendres a darrera hora, presses i una persona que acabava de començar va carregar el caixer. Demana com es fa i resposta típica, es fàcil, posa els billets en el seu caixó i no passis pena. Amb les presses no mirà quins billets i quins caixons s´havien de posar i com no, s´equivocà i col·locà els billets de 10 on havien d´anar els de 50, el de 20 on havien d´anar els de 10 i els de 50 on tocaven els de 10. I ja tenim l’embull organitzat.
Noltros partim i arriba el primer client al caixer a treure doblers. En demana 30 i el caixer ni dóna 150. Aquell bon home al·lucina i instintivament, que pensa?, si jo en vull 30 i me’n dóna 150 en deman 300…, i el caixer que fa ni dóna 60, és a dir, 6 billets de 10. O sigui el negoci de sa vida. Es posa nerviós i en torna demanar 300 i el caixer caparrut li torna donar 60 euros. Fa un extracte i efectivament havia tret 30 euros més 600 (dues vegades 300), en total 630 euros i a la cartera tenia només 270 euros.
El següent tres quarts del mateix. I així més de 120 persones que fent combinacions rares i equilibris comptables veren com el caixer els plomava. Només una persona va ser prou llesta i reflexiva. Si deman 30 euros i el caixer m’en dóna 150 evidentment el que he de fer es tornar a demanar-ne 30 més. I així de 30 en 30.
Inevitablement arribà dilluns. Només aparcar ja es veia gent esperant i això no era normal. Tothom protestava perquè el caixer els havia donat manco doblers del que tocava. Quadràrem la màquina i sobraven euros per aturar un carro.
Ja ens tens a tots operació per operació verificant el que havia donat manco a cadascun dels clients i consegüentment ingressant-los la difereència. I com deia només a un li haguérem de fer un càrrec al compte.
Aquesta anècdota com veis dóna per pensar i és una reflexió sobre la cobdícia que present en el nostre cap i en el subconscient de cada scú ens dur a fer coses i a actuar de forma molt equivocada.
Acab amb unes paraules de Charles Chaplin a la película “El gran dictador”: “La cobdícia ha contaminat les ànimes dels homes. Hem crescut massa depressa, i de què ens ha servit?, la tecnologia que ens proporciona abundància ens ha duit a la indigència, la nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència durs i buits, hem començat a pensar, però hem deixat de sentir, ens hem convertit en esclaus del destí“.
Toni Vallés Perelló