Em cremaven els pulmons i ja feia una estona que no sentia els batecs del cor. El meu estat d’excitació era tan alt, la meva desesperació tan fonda, que no era capaç de notar el repiqueig sord i trepidant a dins el pit. Vaig començar a mossegar l’aire, amb l’esperança d’enviar-me una mica més d’oxigen, una mica més, per arribar una mica més lluny encara. Literalment rosegava aire, obrint molt la boca, quasi desencaixant-la, mastegant amb les dents, les genives i la llengua seques. No podria aguantar aquell ritme de cursa gaire més, em coneixia prou. Corria a tot quant podia, però sense cap estratègia. Fugia tan sols. Escapar ho era tot. I vaig aturar de sobte, inconscient d’en quin moment ho havia decidit, poc abans de sortir del darrer revolt d’aquell camí voltat d’alzines i ullastres, fosc com un túnel, per enfilar la recta a cel obert. Treia el fetge per la boca. El vol entre una gambada i l’altra era de cada vegada menor. Si el meu cervell encenia totes les alarmes perquè no em podia permetre afluixar, el meu cos agraïa que abandonàs. Un tremolor incontrolable em feia les passes menys decidides, més imprecises, com si els peus volguessin arrossegar-se en la grava. Estava exhausta, sensació familiar els darrers quilòmetres d’una marató, però no quinze minuts després d’haver començat una eixida habitual d’entrenament. Tota sola com sempre en una cursa, aleshores em sentia desemparada. Per acabar-ho d’adobar, davant mi, tres cans m’esguardaven al final, enmig del camí, a tres-cents metres. No m’inspiraven gens de confiança. Els enreixats de damunt les parets de banda i banda eren massa alts per provar de fugir camp a través. Vaig continuar avançant. Si havia de sortejar-los, pensava, havia de recuperar-me una mica per assajar una fuita final a la desesperada.

L’imprevist és el més probable que ens passi. Sempre ho he pensat. En fer-me la coa abans de partir de casa, poc sabia el que em succeiria aquell dematí. Era el segon dia que sortia amb les esportives noves i les sensacions havien estat satisfactòries. A més, feia setmanes que les punxades a l’exterior del genoll esquerre havien desaparegut i ni me’n recordava d’anar amb compte. Mentre emprenia els primers dos quilòmetres d’escalfament amb suavitat i escoltava amb els auriculars les trompetes de Marc Anthony que sempre em posen a to aviat, visualitzava el recorregut. Prendria pel camí de Moreió, per voltar cap a mà esquerra al cap de dos quilòmetres, com si volgués anar a Laiar, per anar a cercar el camí dels Inferns. El faria de cap a cap, llançada, i continuaria pel camí de Son Boi fins a Cascanar. Després, guanyar el lleu desnivell, amb una esprintada ràpida pel revolt de la carretera, deixant el camí dels Horts enrere. Enfilaria el camí de Can Florit, procurant no ensopegar amb cap pedra solta. L’abandonaria després trencant cap a mà esquerra per ascendir pel camí del Revellar, preparada per escoltar la fressa de qualsevol animaló espantadís de dins les mates. Travessaria la carretera de Costitx, sempre alerta, i seguint el camí de la Raia arribaria a la carretera d’Inca, endret del camí de les Síquies. I estàs com estàs -molt brut o anegat-, trotaria per dins el torrent, en direcció al Pou Major. I d’allà, ja decidiria si plegava o continuava. Tendria temps de sobra de tornar a casa, dutxar-me, berenar fort i mudar-me per voltar per la Fira.

El nas ja no em picava. L’aire fred d’abans de la sortida del sol sempre és incòmode -fa plorar, asseca la gargamella, talla la pell-, però una vegada que el cos entra en calor, una només pensa a cremar sola. Passant de pressa, dins un portell, de rampellada, vaig veure un cotxe aturat, però amb el temps suficient d’establir contacte visual amb el conductor. Eren tres a dins. Tres homes. I vaig augmentar el ritme, segura de per què ho feia, però dient-me a mi mateixa que exagerava, que veia bubotes, que no es pot pensar tan a la tremenda... Però per si un cas. No m’havia agradat aquella mirada trastornada, com de suficiència emperesida, de coiot avorrit, del que anava assegut al volant. Segurament tornaven de festa i... jo què sé... O caçadors que... Vaig sentir que engegaven el motor. Vaig pitjar fort, un tros passat el Puig Agut, i per envant. No escapava de res ni de ningú. Simplement corria. Entrenava. Tocava fer una sèrie a ritme intens i res més. Això era el que em deia. Estava espantadíssima. Notava una rampa des de les cuixes fins al ventre, regirat, que em contreia la musculatura fins davall els ronyons. Però em sentia els braços vius, lliures, i amb cada braçada, projectava el cos endavant. Em vaig concentrar en el tac-tac-tac de les meves passes primer, en les meves alenades després. Corria pesada, tot i que devia anar afuada. Perquè corria fort. El cotxe em seguia, a distància, llums encesos, sense acostar-se’m. Potser anava amb bones i punt, i anaven a passar el diumenge en alguna caseta que no trobaven. Em vaig anar arraconant. A veure si així passaven de llarg i tot quedava en un espant. I podia dir-me a mi mateixa que era una popona incorregible.

Vaig travelar, amb la mala sort de punxar-me la mà amb qualque arbust en caure de grapes. El cotxe frenà darrere mi, no gaire lluny ja. Mig enlluernada pels fanals i la claror blavosa d’abans de trenc d’alba, vaig endevinar uns puntets de sang al palmell. Presa de la por, me mirava la mà com si no fos la meva. No l’era. Ni era jo. No hi era, de fet. Algú romania acotada, petrificada, amb la ment en blanc, suspesa en un desmai estrany. Un esgarip de mèl·lera em rescatà del buit, i com si fos un tret de sortida en una cursa, vaig arrencar de nou, com un llamp. Vaig prendre pel camí de la Bassa de Laiar. En tombar el cap enrere, vaig veure com el cotxe continuava la seva via. Però jo no vaig minvar el meu ritme. No encara. Tot i patir molt de fred de sobte, i tenir el cap embotit; tot i sentir-me calfreds i un poc marejada. Fora aturar, al cap d’un centenar de metres em vaig inclinar cap a un costat i vaig vomitar en dues vegades, amb fúria i sense passar gens de pena. La cursa continuava.
Quan corr en dies de competició, ho faig amb cap, tot planificat. Però ara havia corregut amb una urgència que només record haver experimentat una vegada mai. Quan tenia quinze anys. Un estiu. Solíem anar a l’hort d’un dels amics de la colla perquè hi tenia un safareig. I un 4L per voltar per dins la finca. Per fer-hi ral·li, que deien els al·lots. Record que en Toni provava d’arrencar-lo d’assegut al lloc del conductor. En Joan, en Maties i en Pep, i jo traient el cap darrere d’ells, culejàvem el motor amb el capó alçat. Havíem de posar un tapet de benzina sobre el pern de la presa d’aire per engegar-lo. Però aquell dia en vessàrem un poc de més per qui sap on, i quan en Toni hi donà contacte, una flamarada ens envestí, i qui fos que aguantava el capó, espantat, el deixà caure a pes sobre aquell foc explosiu. A l’instant, les flames descavalcaren fent un bluf i guaitaren pels baixos del xassís. El rostoll va prendre i el cotxe s’incendià. Tots fèiem olor de socarrim. En Toni s’estorbà a entendre què succeïa, i fins que no va llegir el pànic en els nostres rostres, no abandonà d’un bot el vehicle. Mentre ens organitzàvem ben maldestrament per apagar l’incendi a força de poalades i mirant d’atupar el foc amb camisetes, creuant-nos tota mena de retrets per aclarir qui era el responsable d’aquell desgavell, en Pep va partir amb el mobilet cap al poble per demanar ajuda. No hi seria a temps. Vaig partir corrents. Li vaig passar davant i vaig arribar primera al cafè. No sé com. Ja no record què vaig saber explicar ni a qui, però la meva cara de pet ho devia dir tot. El foc va ser extingit amb la intervenció d’una parella de la guàrdia civil que sortosament patrullava a prop de l’hort. La cosa va acabar bé, amb el 4L calcinat i una figuera mig recremada, amb una bona estirada d’orelles dels nostres pares i amb la descoberta per part meva de la meva vocació com a atleta.

Ara em trobava allà, avançant cap aquells dos cans menuts i renouers, i un d’esplèndidament gegant. Ja havia tengut una mala experiència temps enrere amb una bèstia semblant, grossa com un cavall, per un camí del terme. Es posà dreta i m’empengué i tot. I m’acabà mossegant el braç. Em vaig decidir. No recularia. Se m’havien començat a acostar, ben lleugers, lladrant, grunyint amb males puces, però no recularia. Així que, estreta entre aquells tres exemplars que em barraven el pas i el meu propi esgotament, vaig cremar el darrer cartutx. Vaig prendre embranzida, vaig botar per damunt d’ells, i superant-los, vaig continuar corrent per amunt, amunt, ben amunt, corrent enlaire, travessant el cel, corrent de cara al vermell del sol naixent que m’inundava els ulls. Feliç, sencera i campiona.

Pere Bergas Llabrés