Foto: Xisca Alomar

Travessam per un costat el pati de les escoles velles i davallam per Ramon Llull. Totes les façanes són d’un celet pàl·lid en aquestes hores, i el silenci es va clivellant amb la xiscladissa dels ocells o amb el ta-tac d’alguna persiana esbatanada, empesa amb massa força des de dins per una mà fugissera; o és el sotragueig metàl·lic del nostre remolc el que trenca la quietud, que s’accentua en haver trepitjat el retxat del clavegueram endret del supermercat o als Quatre Cantons. Enfilarem fins a la creu de Sa Creu pel carrer del Rafal i girarem en ser al capdamunt a l’esquerra. Can Quelino, l’antiga peixateria, on hi havia l’elèctrica, can Ramon, cas Pastoret, can Pou, can Cartutxo, la fusteria de can Rei, can Faril… Recorrerem els Bons Aires de cap a cap, i des de la Volta del Bisbe prendrem per la carretera de Costitx. Si anàssim fora remolc, en arribar al camí de Montuïri, hi voltaríem cap a mà esquerra i hauríem arribat a Can Garreta. Però com que en duim, encotxats, prenem pel camí d’abans, perquè fa més bon entrar al portell. Aquest camí, a casa li deim l’Embiaixat i mena fins a l’Erissal, i com sempre feim quan anam en aquesta finca, l’abandonam en un revolt cap a mà dreta, després de fer un quatre, per agafar, ara sí, el camí de Montuïri, el camí de la Fita, que en diuen a Costitx; la Raia, per als sencellers.

–Aina, davalla els meus guants també –em diu mon pare.

Ja hi som. Un cable d’acer fa de tanca. El destravam i sembla que s’arrufa d’una estrebada executada per una mà invisible que sempre estiri de l’altre cap. No ho paga posar-hi cap enreixat ni cap somier perquè faci de barrera. El padrí jove es ferma sobre els calçons els calçons protectors de fer llenya. Revisarà la cadena dentada del motoret de serrar, n’omplirà el dipòsit de benzina i afegirà un glopet d’oli al compartiment escaient. En alenar, veim el baf que ens surt pel nas. Quan trenca l’alba sempre fa més fred que a negra nit. I jo dec aguantar el xerrac i una destral, una cosa suspesa amb cada mà. Hi hem anat a fer les voreres netes i a cremar. I a tomar cinc ametllers morts. Aquesta fusta, per dedins, té color de carn de cuixot i fa mengera i tot. De quan te’n llepes els dits.

«...I que fa neu?» Ca! Són flòbies de cendra que voleiant a l’entorn del fogueró me mosseguen el clatell. Mon pare ha calat foc en un no res a dos caramulls d’herba. Convendrà que m’abossi. Un gambuix de llengües enceses s’enfila per sobre de cada munt, ben bé l’altària d’una persona. L’herba verda fa pets, es recargolen les fulletes en ràbies incandescents i la calentor acaba per fer-me girar el rostre perquè no me’l bofegui. El joc de mans hipnòtic de les flames ja m’havia atrapat; els ulls em devien brillar d’una manera estranya. Hi acab abocant un vol d’aritja enorme. És lleuger i espinós, i l’empeny cap avall perquè prengui bé. Em dobleg tota sobre el foc. Tot s’inflama, sent la llenya que esbufega i un reguitzell d’espetecs i flamarades em llepa les sabates. Em piquen els ulls clucs. Ja duc els guants foradats.

Vaig servint troncs al padrí jove perquè els vagi serrant. La negror del fum del motoret m’entra per la mànega. Em perfuma els braços, les aixelles i el pit. És un alè de bèstia, calent i rabiós. Faré la mateixa olor que exhala un llenyer ben col·locat. I del meu cap, com un encenser, eixiran rolls de fum sagrat, densos i ufans. Me’n vaig un tros lluny per desembotonar-me davall una alzina. La sabonera marró del meu orí groc remou l’ocre daurat de la fullaca. M’he girat en sentir trencar un vidre. M’ho col·loc tot aviat per veure que tan sols ha estat un cop encertat de destral en un tronc sec d’ametller. N’han sortit dues estelles. Les mans només em puden de fum i de suor. Els guants fan olor de mata.

Dins un cor esberlat d’ametller mort, un batec de formiguer viu. Ens l’endurem mig socarrat. Estic compungida d’haver assolat un niu de formigues. Els hem desbaratat el son, fetes una gleva. Són de les carnisseres, de les que dansen amb el cul en punta. Una m’ha mossegat al canell, i l’esborr fregant-m’hi amb ràbia l’altra mà. M’atur perquè em couen els dits. Tenc les ungles com a pètals de safrà.

Avui no hi ha pa ni sobrassada, no hem pensat en l’aigua ni a dur vi. Berenarem de glans torrats amb peus de rata i un rot agre per si res queda engavanyat. Ens miram què hi ha dins la caseta esbaldregada. Hi tenim un cel de teules esfondrat, un pi i un matalàs sollat. Deia la padrina que el campanar de Costitx se sentia de damunt el portal. Al lluny no veig més que capçades de verds diversos i el padrí enfilat damunt un pi que n’engronsa un altre que hi jeu. I el fa caure com cauen els pins: fent esclatar un buit com un qui xita i tothom ha de callar, esqueixant-se esqueixant l’aire que atupa les mates, un ullastre i els altres pins. Això va esser a sa Rota i m’asseguren que no fou cap rondalla com la de n’Arrebassapins. Ni mon pare ni el padrí jove saben com en davallà després; degué surar o tenia l’escala amagada, o fent un joc de mans.

Acabam prest. Mon pare es lleva el jersei, es treu la camiseta i es desaferra el mariol·lo suat. El padrí jove se’n riu. Jo també. Pareix un home molt vell, mentre s’eixuga el pit amb la camiseta imperi. I es torna a vestir, acariciat per cent mans d’aire refredat.

Després de tornar a casa, encara surt a voltar amb la cussa. Escolt a tota pastilla Love will tear us apart dels Joy Division una vegada i una altra. No sé què hi trob en aquesta cançó. Puresa, supòs. I d’altres coses. M’entretenc arreplegant glans de damunt una paret d’abans d’arribar al Puig Agut. Esmussen i són dolços a la seva manera. Fa uns dies ha estat Nadal i no em sent contenta ni estranya. Però m’enyor dels amics. Perquè tot és fràgil. Tot ho és, menys la vida, que sempre s’obre pas. Baldament s’arrossegui pel fang i que un perfecte ésser corgelat li esclafi el cap. L’esquelet bonyarrut d’una figuera m’inquieta de cop perquè una branqueta trencada li penja, com un dit lànguid que s’hi manté aferrat amb un filet. És com una arracada trista. O un home penjat. Voldria veure aquest arbre en flames, sols per no tenir la certesa que aquest ditet se’n desprendrà. Però justament és una fusta que només fuma. I pens en el lleu sondroll de les neules dins l’església. No fan gens de fressa. La primera flor d’ametller d’enguany em fa resistir. Al fons de tot sempre hi ha esperança, diuen. Però a la Grècia antiga, que també menjaven figues i ametlles com les nostres, no era cap conhort aquesta espera. Ens mereixem arbres de Nadal cremats, saturats de neules invertides, lluciferines, negres, que s’esmicolin de mirar-les, com de cendra o punta de misto consumit. No per seguir cap mena de ritual diabòlic sinó per mirar d’atènyer una cosa més fonda, molt vella, quelcom d’autèntic, potser dansant frenèticament a l’estil d’Ian Curtis. Hi don voltes. Escric aquest poema que envii per WhatsApp als amics per felicitar-los per cap d’any –els dits no encerten quasi cap lletra; les hauríeu d’haver vistes mentre teclejava, com em tremolaven, les mans–:

Despenjau dels arbres cremats
les neules negres que tot l’any
heu anat retallant amb pena.
No són més que flòbies tristes
dels desitjos esgarriats.

L'únic que us matarà és la vida.
L'únic que ens separa és l'amor.
I el que ens fa bèsties, la por...
No són els anys el que ens fa vells;
ens marceixen l’orgull, ens curen,
ens ensenyen a fer-nos grans.
Els anys no ens fan vells, aprenguem-ho.

Pere Bergas Llabrés