El lledoner de la Plaça

 “Sóc la taula del teu bressol, la fusta de la teva barca, la superfície de la teva taula, la porta de la teva casa. Sóc el mànec de la teva eina, el bastó de la teva vellesa“
R. Tagore

Aquest escrit està dedicat al vell lledoner de la plaça situat davant l’Ajuntament, a la cantonada del carrer d’Antoni Maura.

He començat amb una cita del poeta bengalí Rabindranath Tagore que segur que no pensava amb un lledoner però quan diu “sóc el mànec de la teva eina, el bastó de la teva vellesa” no em negareu que ve com anell en el dit per referir-nos al nostre estimat arbre.

Si haguéssim de contar amb els dits d’una ma les varietats d’arbres que a la nostra illa tenen el privilegi de ser arbres singulars i vinculats a la nostra terra sens dubte un d’ells seria el lledoner.

Lledoners singulars a Sencelles tenim els dos de la Plaça Nova i el de la Plaça, i dic singulars perquè són centenaris i destaquen per la seva soca i brancam.

El lledoner de la Plaça va ser sembrat devers l’any 1.830 o un poc abans. és a dir que aproximadament té uns dos-cents anys.  Em contava fa poc un senceller que ja té els seus anys que el seu padrí ja li deia que d’al·lots jugaven a pujar al lledoner i els quintos com a innocentada agafaven branques per a fer un fogueró al mig de la Plaça.

Hem crescut amb ell. Al pedrís situat a la seva ombra, quantes xerrades, quants grans secrets ha escoltat i com a vertader amic ha sabut guardar entre les seves branques?

M’agrada perquè és un arbre discret. De flors i fulles petites, un tronc recte, de tacte suau, de branques amb forma capritxosa i d‘una ombra espessa, fresca i sincera. Coneguem avui un poc més aquest amic nostre.

El lledoner és un arbre d’origen oriental, introduït a la Mediterrània segurament pels grecs o romans que el van portar a les nostres illes. N’hi ha que diuen que a Mallorca el dugueren els fenicis. És un arbre de vida llarga, n’hi ha que estan datats en més de 600 anys. És de cúpula ampla i densa, d’un verd intens amb l’estiu molt valorat per la seva ombra.  Produeix un fruit comestible, el lledó un poc més gran que un pèsol, que madura al llarg de l’estiu i a la tardor agafa un color negre. Quan érem al·lots ens agradava fer un canut amb canya i fer guerres de pinyols amb els lledons. Aquesta polpa de gust molt dolç és comestible i segur que no sabíeu que rica en vitamina C, ferro i potassi. Aquesta qualitat feia que després de la Guerra Civil la polpa era una alternativa a la manca de vitamines per a molts d’infants.

Com a curiositat dir que a certs punts del Mediterrani el lledoner s’associa amb rituals de fecunditat i amb problemes relacionats amb la impotència masculina. D’aquesta creença neix el costum de curar els matrimonis estèrils amb rituals a l’entorn del lledoner. En concret l’home havia d’anar a orinar abans de l’eixida del sol al peu d’un lledoner nou dies seguits per així aconseguir descendència. Un altre mite fa referència a la seva fusta que s’ha considerat que té propietats màgiques. Conta la llegenda que el gaiato de Moisès estava fet de fusta de lledoner.  Antigament a la nostra illa el bastons dels batles es feien de la seva fusta. Igualment els gaiatos, les forques, els flabiols, … A certs llocs entre els pastors hi havia la creença que els flabiols fets amb fusta de lledoner tenien la propietat d’espantar els llops i les males besties. Potser amb el mateix sentit de protecció la fusta del tamborí mallorquí es de lledoner.

Aquest arbre està igualment present a totes les possessions de la nostra illa, sens dubte també invocant aquesta protecció ancestral.  I és que des de l’aparició de l’agricultura el lledoner va quedar com l’encarregat de protegir les contrades, segurament pel seu paper primordial en la confecció de les eines de treball d’aquelles primeres societats agràries.

Mirem avui amb uns altres ulls aquest lledoner centenari i facem nostres aquestes creences, admirem la seva grandiositat, la seva longevitat i un creixement que antigament feia pensar als homes que els arbres estaven fets per Déu i per a Déu.