Sheela va néixer a Nova York i va créixer tant al South Bronx com a Boston. És molt coneguda tant aquí com a l’estranger pel seu talent com a cantant.

Ens podries contar una mica sobre tu mateixa?

Vaig néixer als Estats Units, però hi ha moments en què em sent més alemanya que nord-americana, ja que vaig viure a Alemanya durant 25 anys, que és una gran part de la meva vida. Em vaig mudar a Mallorca fa 15 anys, tot i que la primera vegada que vaig venir aquí va ser de vacances, fa uns 20 anys.

Segons la meva padrina, la meva família prové dels indis americans, els cherokees. La meva padrina té els pòmuls alts, molt bonica. Crec que algun dia hauria d’investigar l’arbre genealògic, ja que actualment no és massa difícil.

Quan era molt jove, tot i que viatjàvem molt pels Estats Units, per a mi era una gran cosa anar del Bronx a Boston cada estiu, ja que es troba a més de 300 km. També de vegades viatjàvem al sud, a Carolina del Nord i del Sud i també a Filadèlfia.

Sempre m’agraden les aventures perquè m’agraden els canvis i els extrems. Prefereix viure al camp com ho faig ara que a una gran ciutat. El que vull dir és que sempre vaig amb el flux de la vida, així és. Així que ara visc aquí, però qui sap, en el futur potser podria viure a Catalunya, per  Espanya o per un altre país.

Vols dir que no estàs establerta permanentment aquí?

A la meva vida, sí, però el que vull dir és que no tenc por de fer les maletes i anar a establir-me a un altre lloc si ho hagués de fer. No t’equivoquis, m’encanta Mallorca i per ara no pens anar enlloc.

En el passat vaig viure durant molts anys en un poble de pescadors de Negombo (Sri Lanka). Hi vaig estar molt contenta, però estava massa lluny de la meva família i de tot. Va ser una experiència fantàstica però no tenia cap sentit quedar-m’hi per sempre. M’interessa tota la filosofía de l’Ayurveda i la practic aquí quan puc. Massatges, olis, menjar, etc., tenint en compte el tipus de persona. [L'Ayurveda és una antiga tradició mèdica de l'Índia, segons la qual la "salut perfecta" es defineix com "un equilibri entre cos, ment, esperit i benestar social"]

Quan vares començar a cantar, quina va ser la teva primera introducció a la música?

Mon pare és músic, toca la guitarra i la flauta travessera, també era pianista. Quan tenia 11 anys, un cop em va demanar que gravés amb ell. Ho vaig fer perquè m’ho havia demanat, però mai vaig planejar convertir-me en cantant. Després d’acabar els estudis secundaris, vaig estudiar Actuació Escènica i vaig treballar al negoci de la moda a Nova York i Alemanya, coreografiant desfilades de moda a més de ser model i també dissenyant la il·luminació i conceptes per a desfilades i mostradors de botigues de moda.

Una vegada vaig estar a un piano bar d’Alemanya quan algú em va preguntar si m’agradaria cantar. Cantava de tant en tant a l’església, com fa molta gent, o amb la família, però mai com a intèrpret. Tothom coneix Summertime, va dir, no podríes començar amb això? Va quedar impressionat i m’ho va dir, jo no hi donava crèdit, ja que era una cosa que no m’havia plantejat mai.

A través del teu cantar has pogut viatjar. On has arribat a actuar?

Sí, m'encanta viatjar. He estat per tot Europa: a tot Alemanya, França, Barcelona, ​​això és la bellesa de cantar. Mentre estava a Alemanya, vaig estar amb la mateixa banda anomenada Szenario durant més de 20 anys i vàrem tenir força èxit. Com que ja treballava en coreografia i sabia modelar i treballar amb la moda, em va ser fàcil pujar a l’escenari. El cant va arribar després. 

Dissenyaves la roba?

No, va ser la il·luminació i la coreografia quan surten els models. Vaig treballar dissenyant els conceptes per a desfilades i exposicions de moda. De vegades es tractava només de presentar un producte, sense utilitzar cap model.

Una vegada vaig treballar a Nike, fent un programa de promoció de sabatilles esportives. Aleshores vaig haver de prendre una decisió, era o cantar o la moda, perquè evidentment no es poden fer les dues coses. Així que vaig escollir cantar, com que també m’entusiamava, sobretot des que vaig descobrir aquest talent amagat.

No sé com es podria mantenir amagat!

La meva família ni tan sols sabia que cantava fins que els vaig enviar un pòster, malgrat sempre ha estat la meva passió, bé, encara ho és. William, el meu germà, també és músic; és un baixista excel·lent, que va estudiar a la universitat.

Vares estudiar música?

Després de cantar durant 30 anys, ara estic estudiant música i prenent classes. Ja ho veus, ho faig tot cap enrere. Havia viscut a Alemanya molts anys abans de parlar l'idioma. Jo sempre salt a alguna cosa, després ho aprenc. Va passar el mateix amb el meu castellà, que sens dubte és molt millor ara que abans.

Sempre he tengut la gran sort de trobar algú que m’ajudava amb la meva veu i he tengut bons professors. El meu primer entrenador vocal va ser una meravellosa professora danesa-nord-americana de Copenhague, Debbie Cameron. I ara estic treballant amb Iolanda Riera, és la meva entrenadora aquí. També he treballat amb diferents tipus d’entrenadors vocals perquè la música no només són les notes.

Sens dubte, has heretat també els ritmes cherokees de la teva padrina?

Sí i de mon pare, que és un gran músic, i de ma mare que també és cantant. El meu germà és músic, la meva germana és pintora.

Com t’ha afectat la pandèmia pel que fa a les actuacions?

Simplement no hi havia feina. Els músics i les petites empreses han patit molt.

El que sí que m’agradava era que la gent del poble escoltava música cada vespre. Em vaig adonar que la música tenia un paper important durant aquest temps, així que vaig cantar, ja que era una cosa que podia oferir. Tots els dijous al vespre obríem les portes de la casa de Biniali i oferíem un concert per als nostres veïnats. En Josep, el jove de l'altre costat del carrer, tocava la bateria, el meu germà tocava el baix i hi havia un altre guitarrista i jo cantava.

He estat gaudint component cançons amb el meu germà i altres músics. Vaig pregar que tornàssim a agafar el fil ben aviat, i ara que ja hi som, feliços estam!

Quins són els teus tipus de música preferits?

Qualsevol cosa que vengui del cor: estim tot tipus de música: jazz, soul, blues, country, sempre que se senti sincer. M'encanta l'òpera, fins i tot l'estic estudiant. Cant música clàssica, poca gent ho sap, però m’encanta. Tenia un amic a Nova York que cantava òpera i de tant en tant l'acompanyava a les seves lliçons que em semblaven fantàstiques.

Prefereixes un estil més lliure?

M’encanta la improvisació però, com he dit, faig tot cap enrere. Al principi som molt lliure i, per tant, quan impartesc lliçons, suggeresc que els estudiants també siguin lliures i que després trobin el seu camí, trobin la seva estructura.

Simplement comences, trobes que la gent t’ajudarà i trobaràs la direcció en què vols anar, perquè la música és una història interminable, és el seu propi món. Tot i això, m’encanta anar a concerts de música clàssica perquè està molt estructurat.

Per què vares decidir mudar-te a Sencelles?

Durant una visita a un nutricionista a Hamburg, em va dir que hauria de viure al camp. Li vaig preguntar si s’adonava que som de Nova York i que vivia a Colònia, a Alemanya, que també és una gran ciutat. No m’imaginava viure al camp. He de dir que vaig tenir molta sort, tot i que on vivíem al Bronx, teníem un jardí i era molt bonic, mai no he viscut en alts edificis ni en urbanitzacions.

Abans treballava tant fent actuacions, que de vegades em despertava a la nit i ni tan sols sabia on era. No sé fins a quin punt la gent famosa ho fa! No sóc famosa, només tenc èxit, però feia molts concerts i viatjava. El nutricionista va dir: No, quedar a la ciutat no és bo per a la salut, s’ha de viure al camp per tenir el contrast. Sempre ens allotjàvem en hotels amb multitud de gent. On és aquest moment on es pot trobar l’equilibri? I tenia tota la raó, des d’aleshores no he mirat mai enrere.

Vull dir, és bonic anar a la ciutat, veure les botigues, prendre un cafè, però com pot la gent no conviure amb els arbres i la natura?

Per tant, sobretot vivint aquí a Mallorca, per què voldria viure en un apartament?

Vaig estar un any a trobar aquest lloc a Ses Alqueries, jo li dic The Playground, i va ser gràcies a Suka, ja que aquest era el seu taller. En aquell moment, jo llogava una habitació a l’altra part de la casa, de manera que, quan ella es va mudar, vaig poder llogar aquesta part.

Per què em vaig mudar aquí, a Sencelles? Per començar vivia a Deià, que era completament diferent, no massa gent però un ambient totalment distint. Tot i que és bonic estar tan a prop de les muntanyes, em va fer sentir força claustrofòbica. Així que quan em vaig mudar aquí, em vaig sentir molt millor, ja que té més espai obert.

És una bona ubicació i també pots tenir els teus concerts aquí. Tornaras a fer alguns concerts aquest any?

Sí, potser una o dues vegades al mes, però només esdeveniments petits.

Hi trobes a faltar alguna cosa del teu país d'origen o del país on vivíes abans?

Per descomptat, la meva família. De vegades, la creativitat que hi ha a Nova York, Londres o les grans ciutats i, com no, el menjar. Però no trob a faltar molt.

Potser trobes a faltar coses sobre Alemanya?

No, però m’alegr d’haver passat aquests anys a Alemanya perquè em va fer més disciplinada. Enyor el pa d’allà, però també en pots trobar aquí. La seva paraula és or, són molt disciplinats i es portaven molt bé amb mi. Realment varen donar forma a la meva vida de manera positiva, perquè vaig aprendre a ser confiable i a ser puntual, a respectar el temps dels altres i a tenir una estructura a la vida que era necessària per a mi, que venia de Nova York. Va ser un lloc fantàstic per començar la meva vida.

Quants anys tenies quan vares partr de Nova York?

Tenia 19 o 20 anys. Així que vaig passar els meus anys de formació a Alemanya, cosa que per a mi va ser molt important. Hi vaig aprendre coses de les quals ni tan sols sabia el nom en anglès, com ara noms d’espècies i arbres. Conec moltes coses i les formes de vida d’Alemanya i n’estic contenta.

Però després de viure-hi més de 20 anys, viatjar i visitar altres llocs, m’adon que m’encanta la llum i l’estil de vida mediterranis. Esper poder quedar aquí.

Et veus idò permanentment aquí?

Aquest és un dels llocs més bonics del món. Segons el New York Times, és un dels deu millors llocs per viure. Tens la mar, les muntanyes, un aeroport fantàstic i estàs a prop de qualsevol lloc d’Europa. En 10 hores es pot arribar a Singapur o Àsia, o de 8h a 10h a Nova York, de manera que estic aquí al centre.

Ademés, en sols 30 minuts pots passar d’estar a la muntanya, al mar o a la ciutat o a un poble.

Aquesta illa té molts vessants i tothom pot trobar el seu lloc, allò que vols ho pots trobar aquí. Això és el que m’encanta de mudar-me aquí.

Tens aficions que no siguin cantar?

M’agrada organitzar concerts per a altres artistes. Això és el que estic fent aquí al "Playground". També impartesc classes de cant, ja sigui classes individuals o tallers per a grups. De vegades tenc grups que vénen d’Alemanya o Suïssa per passar una setmana a un taller.

Quin tipus de cant fan?

Comencem primer descobrint la seva veu amb diferents exercicis a través del ball, aprenent a respirar, a treballar amb la improvisació i, després, si saps alliberar la teva veu i estimes la veu que tens, pots decidir on vols anar. Si comences per la música clàssica, com fa molta gent, realment estas “dins d’una capsa”. Però si comences lliure, pots provar d’una manera o una altra, cantar diferents estils, que és el que faig. El moviment, la respiració i el cant amb la natura, m’apassiona. Cantam al voltant dels arbres, cantam amb els ocells, és molt poc convencional. Intent que NO cantin com jo, però m’adon que no hi ha dues veus iguals, és com les empremtes digitals. Estimar la teva pròpia veu és difícil per a molta gent, però un cop ho fan és molt divertit, fins i tot com a oient. Sempre em sorprèn que la gent digui "no puc cantar", però després canten com un ocell.

Per gaudir cantant, no cal ser professional. Cantar a l’Àfrica o altres cultures és una cosa que fan tot el temps, en cercles de familiars i amics, forma part de la vida.

Tens alguna altra afició?

M’encanta fer fotos. Durant la pandèmia, la vaig descobrir encara més, ja que sortia cada dia a fer fotos de les sortides i les postes de sol. Sabia que mai més no tornaríem a tenir cels tan bells com durant el confinament. Hi havia manco contaminació i tot era tranquil. Havia d’aixecar-me cada dia per presenciar la sortida del sol i esperar la posta de sol, perquè sabia que era un moment especial, tan pur.

Vaig apreciar molt les coses senzilles, em va sorprendre la bellesa d’aquesta zona: els ocells, les flors, tenc la sort de viure en un lloc tan bonic. Surt cada dia, només per respirar aquest aire fresc. Així que vaig descobrir el meu amor per fer fotografies i també vaig començar a tocar la guitarra i el djembé (tambor africà).

Definitivament ja no som la mateixa persona que abans del confinament, ara estic més relaxada, així que he canviat.

Tenc la sort d’estar aquí. Començ a apreciar les coses que m’envolten, agraesc estar a Mallorca, estar a Sencelles, a Biniali i no donar-ho tot per fet.

Vares trobar que el poble era acollidor quan vares arribar per primera vegada?

Sí! Molt maco. I durant la pandèmia ens hem conegut realment, ara és com si fos una gran família. Al meu poble hi ha molt de respecte i la gent és molt servicial, ara em sent part del poble.

Tens un lloc preferit al poble?

Només caminar pels camins de Sencelles és increïble, aquest és el meu lloc preferit. O aquí, a la finca, el Playground. I com a lloc on sortir, el meu preferit és el Molico. Ha aportat frescor al poble, i també m’agrada anar a Can Pep.

Vols afegir alguna cosa?

Vaig estorbar-me una estona a adaptar-me al caracter mallorquí. Però quan et conviden a casa seva, sabent que la tradició és reunir-se a l’exterior, i si posen a la taula productes casolans, la seva sobrassada i oli d’oliva, ja formes part de la família! M’han convidat a unes quantes llars i m’ha semblat molt emotiu, són persones boniques. Entenc que al principi els mallorquins són molt reservats, ja que sempre hi ha tantes cultures que vénen aquí i han de reservar alguna cosa per a ells.

Però ara, després d’uns anys, m’he adonat que els mallorquins aprecien més la seva cultura pròpia, la seva bellesa, productes, teixits, música, és més present del que era abans. Crec que és fantàstic, ja que tenen molt per oferir. La barreja entre els moriscs i les cançons locals, l’artesania, és increïble. Ho fan tot bonic. Sembla que, fins que els estrangers no van arribar aquí, els locals no van reconèixer la seva pròpia bellesa, però ara aprecien el que tenen. Definitivament, ha canviat molt de moltes maneres.

Vols afegir alguna cosa més?

Actualment treball amb el meu germà William, que com he dit és baixista, un percussionista anomenat Seydou Sissokho, un fantàstic pianista Richard Vinton i un guitarrista increïble que viu a Sencelles, Juan Chand Llamas. En aquest moment estic experimentant amb diferents estils de música, ajuntant-lo com un gran gresol de músics. Som molt afortunada de tenir-ho tan a prop de casa.

També hi ha Sebastià Raimundo (teclat), Carmen Jaime (veu), Jaume Ginard (bateria), Pep Lluis García, (gran percussionista). De vegades tenim un baixista internacional visitant, Stefan Rademacher, que ha tocat amb molta gent famosa com Billy Cobham. Som una gran família i jugam barrejant estils i grups junts, creant contínuament.

En els darrers anys he estat treballant amb una banda anomenada Palma Groove Project, que és la meva banda principal a Mallorca, i hem tengut molt d’èxit. El nostre primer disc va ser el número 1 de les llistes espanyoles d'èxits de la música soul i ja hem treballat al Teatre Principal, al Museu Es Baluard i a molts festivals com el F.A.C. (Festival d’Altres Cinemes) i Ella International.

Tenc la gran sort que aquí, a l’illa, hi ha tants músics fantàstics, tant locals com internacionals. Això em facilita la vida, com a cantant, perquè no necessit anar enlloc, ja que tots hi són, cosa que és increïble.

Jane F. Sutcliffe

Fotografies:

Xisca Alomar @xiscalomar a IG

Jaume Perello @jaume.perello a IG