Na Cris va néixer l’any 1981 de mare irlandesa i pare mallorquí.

Ens pots contar un poquet de tu i com vares arribar a Sencelles?

Anteriorment, per sa feina des meu home, hem viscut a Palma, Madrid, Saragossa i tres anys a Melilla. Per raons de sa meva antiga feina, hem viatjat molt per tot el mon, a part de viatjar per plaer plegats.

Fa 13 anys que vàrem comprar aquesta casa, a fora vila de Sencelles, perquè es volíem fer un canvi de vida i viure al camp, a la natura. En aquell moment, era jugador professional al Bàsquet Inca i volíem una casa per aquesta zona. Ja n’havíem vist moltes però quan vàrem veure aquesta, inclòs amb ses barreres tancades, ens vàrem enamorar d’ella. Tenia un aspecte bastant abandonat amb herbes altes per tot, però era sa casa que cercàvem. Per això l’hem anomenada “Somnis”, perquè era com un somni.

De petites, ses meves dues germanes i jo solíem venir a una caseta de camp que tenia es meu pare a Biniali. Però no va ser fins que vàrem saber que emprant es camí vell de Muro, aquesta caseta és molt a prop d’on vivim ara. És una zona molt tranquil·la, és preciós s’entorn des Pla de Mallorca. Fins que no havia arribat aquí, no havia apreciat tant sa seva bellesa… m’encanta poder sortir-hi a caminar.

Vares néixer a Irlanda?

Ses meves germanes varen néixer a Irlanda però jo vaig néixer aquí a Mallorca. Passàvem els hiverns a Palma i cada estiu anàvem a passar-lo a Irlanda amb els padrins, oncles i cosins perquè hi havia molt bona relació. Així que el cor està un poquet dividit. Tenc una germana a Irlanda i quan hi vaig a s’estiu, al moment que he d’agafar s’avió per tornar, plor. Es meu cor es sent de ses dues bandes. Però sa qualitat de vida que hi ha a Mallorca i sa tranquil·litat, son molt importants. És molt més fàcil estar a sa natura i anar a sa platja. Aquest darrer any m’he proposat nedar cada mes a la mar.

Tenim sa sort de tenir-ho tot aquí: tens muntanya, tens mar, ho tens tot. Hi ha coses molt interessants a Palma i culturalment també.

Xerres varies llengües, òbviament s’anglès però i l’irlandès?

L'irlandès casi no es xerra a Irlanda, ni ma mare ho xerra, només qualque paraula. A s’escola ho poden ensenyar però sa gent no el xerra, no el practica. A qualque colònia d’estiu ho aprenen però de cada vegada manco. Quan hi anam, solem viatjar molt per dins s'illa, però quasi mai es sent xerrar aquesta llengua, és molt trist.

A què et dediques?

Don classes de ioga i també de mindfulness. Quan vaig acabar s’escola, quan tenia s’edat de triar el que volia estudiar, no em va agradar el que havia per aquí i com que no era possible anar a sa península per estudiar, vaig començar turisme i no m’agradava. I desprès vaig fer tres anys de disseny gràfic i llavors un post-grau en disseny de pàgines web. Així que vaig fer feina a Camper i altres empreses.

De ben joveneta vaig començar a practicar ioga. Vaig tenir sa sort que, on vivia amb ma mare i mon pare a Marratxí, hi havia un professor molt bo. Malauradament va morir mon pare i quasi en es mateix temps, també morí d’un accident aquest professor. Vaig decidir anar a formar-me durant dos mesos a la Índia com professora de ioga, vaig fer un canvi molt gran.

Som una persona que sempre agrada la tranquil·litat i transmetre aquesta pau, i estava molt il·lusionada per fer un canvi. Quan vaig tornar, encara que vaig començar a donar classes de ioga, ara fa uns 15 anys, em varen cridar d’una empresa d’exportació on havia fet feina abans, per ser directora de vendes a nivell internacional.

Tot i els dubtes inicials perquè havia triat un altre estil de vida, hi vaig estar 10 anys fent-hi feina però era excessivament estressant. M’hi vaig implicar massa sense ser ni tan sols el meu negoci. Encara que era gent que estimava moltíssim, però també hi havia gent molt tòxica i vaig acabar molt malament. Va arribar a un punt que em vaig posar molt malalta i un dia per l’altre vaig “petar”. Vaig perdre sa memòria, molt de pes, no podia menjar ni conduir. Vaig haver de canviar de camí, que realment era es camí que ja sabia. Ja recuperada vaig voler formar-me més amb mindfulness i sobretot autoajuda, que tan bé m’havia anat, per així poder ajudar a sa gent que tenia ansietat i estrès.

Amb el temps he anat perfeccionant el ioga i augmentant els meus coneixements amb mindfulness i altres tècniques, convertint-se així en la meva professió actual. Crec que és important que la gent aprengui a auto ajudar-se per poder superar situacions difícils. Tot mantenint la pau interior i el respecte cap al propi cos. Són coses que no ens ensenyen.

Tot plegat ha estat un canvi de vida molt gran. Es meu home, també va haver de donar una altra passa perquè sa carrera d’esportista és molt curta, i es va formar com osteòpata.

Al final compartim un espai, Somnis, on ell hi fa sa seva feina i jo atenc diferents grups de persones sempre amb un nexe comú. Faig ioga, ioga teràpia, tant individual com en grups i també cursos de mindfulness.

Trobares que sa gent vos va ajudar quan arribàreu aquí?

Sí, no coneixíem a ningú des poble i és vera, des de tot d’una sa gent sempre ha estat molt amable amb noltros, però fins que no vàrem dur sa nina a s’escola, no ho notàrem.

Que t’agrada més?

El que més m’agrada de Sencelles, a part de l’envoltant, és sa gent i el sentit de comunitat. Només es fet d’anar a s’escola a acompanyar sa nostra filla, o a comprar, fa evident que tothom et mira amb un somriure i et saluda. És una cosa que sa gent que no viu a un poble no està acostumada a això i realment ho agraeixes perquè et fa sentir part d’aquesta comunitat.

M’agraden tots els llocs que hi ha per anar a dinar i sopar o per prendre qualque cosa.

I trobes que hi res que es pugui millorar?

Sobretot trob que falta qualque banda més verda pels nins, tot sabent que és difícil trobar una zona adequada dins del nucli urbà. El poliesportiu està molt bé però falta un poquet d’espai més per a ells. No sé si encara funciona el Club d’Espai però sé que hi ha sa biblioteca, que està beníssim. També sé que hi ha es Casal de Joves, però així i tot sa jovenalla diu “on anam?”

Tanta sort que hi ha es mercat aquí els dissabtes i dimecres. També tenim l’alternativa d’aconseguir fruita i verdura fresca d’altres pagesos locals.

Hi ha res que enyoris d'Irlanda?

Enyor moltes coses d’Irlanda, anomenada també “l’illa Maragda”. Enyor els llacs, els rius, aquella aigua d’interior tan verda, però no tant l’aigua de la mar per raons evidents. Naturalment també enyor tota sa meva família qui hi viu.

I de ses diferències culturals, què me’n dius?

Ja saps que els espanyols són molt alegres i sé que els mallorquins són més reservats, però sempre els agrada ajuntar-se amb molts amics i menjar encara que sigui per matances, sempre hi ha una excusa per reunir-se per passar-s’ho bé. Idò els irlandesos, encara que siguin del nord, són molt càlids. Allà tothom és benvingut, sempre tenen una casa oberta així que tampoc no hi ha tanta diferència.

La diferència a lo millor és si un irlandès et troba pes carrer i tens qualque problema, tot d’una t’ajudarà, no són tan empegueïdors com aquí, són molt hospitalaris en aquest sentit. És una gent molt amable, molt franca, divertida i alegre. Ja saps que els agrada sa cervesa!

Tota sa meva família d’Irlanda, quan venen aquí i ja duen molt d’anys, tots es duen molt bé amb els mallorquins. Els encanta sentir el mallorquí, intenten dir ses paraules encara que sigui difícil.

I pel que fa al menjar, quin prefereixes?

Com es menjar d’aquí, no n’hi ha res! Tot és molt més bo aquí, hi ha ses verdures i sa fruita a prop. He de dir que no som dels menjars feixucs, però en realitat tot és molt més bo.

Tornaries mai a viure a Irlanda?

Sí, a mi m'agradaria tornar-hi a viure però es meu home és mallorquí de veres i no podria viure només allà, li costaria moltíssim.

Tens alguna anècdota o una història referent als contrastes culturals?

Per noltros, el contraste més gran que hi ha hagut era que es meu pare era ben mallorquí i ma mare irlandesa com he dit. Mon pare quan anava a Irlanda, tot i que no hi va anar moltes vegades, era un d’aquests mallorquins antics que li costava molt deixar s’illa, sempre deia que no hi ha res com Mallorca. Així que moltes vegades quan hi anàvem, ell quedava aquí fent feina.

T’has apuntat a qualque grup o associació?

Estic al grup de consum de Sencelles, que fa una feina increïble. Per altra banda, he començat a jugar a pàdel i ho he trobat super divertit, és on millor ho pas. Hi he conegut un munt de gent des poble.

Tens temps per més hobbies?

M’agrada molt sa fotografia, la decoració, pintar mobles, llegir, anar devora la mar i viatjar, però això darrer no ho puc fer ara mateix per mor de la pandèmia.

Vols afegir res més?

Trob que s’hauria de fer molt més en es sentit de protegir Mallorca, no es fa suficient. Em referesc al tema mediambiental, cuidar bé s’illa i sa seva bellesa natural. Utilitzant recursos naturals, com noltros a Somnis on utilitzam només energia solar i un pou propi, intentant contaminar es mínim i ser respectuosos amb sa natura.

Vaig anar a escola a Palma, es meus amics d’allà em diuen, “Què fas? Com és que te n'has anat a un poble, a més a una casa de fora vila?“ Idò jo ho recomanaria a tothom, és una vida molt més familiar, tranquil·la, còmoda, més propera. Sa meva filla, quan va a Sencelles a ca ma mare, juga en es carrer, això ja no es veu! Pot anar a comprar o al poli caminant i tot, això no té preu. Don gràcies per tot el que tenim aquí, ens sentim molt agraïts d’aquesta vida.

Jane Frances Sutcliffe