A l’anterior revista parlaven de les “bones relacions” entre els pobles veïns i més concretament ens varen centrar amb Sencelles i Costitx, pobles no sempre ben avinguts.
Dèiem que una de les mostres més curioses i més arrelades en la cultura popular de cada poble és tot un conjunt de refranys, cançons breus, gloses, malnoms … que tenen com a finalitat posar de manifest la voluntat dels seus habitants d´afirmar-se en valor positiu, en contra dels naturals de llocs propers a qui es fa referència de manera negativa, burlesca i sovint satírica.
Pel que fa a Costitx les relacions venen de molt enrere, bàsicament tenien a veure amb la Mare de Déu i amb les anades i vingudes que hi va haver per la independència d’aquest poble.
Pel que fa a Biniali no s’hi percep el tema de tenir ajuntament propi, sinó més aviat la qüestió de ser vila o llogaret i amb altres variants, el tema eclesiàstic que en el nostre cas, comprèn la parròquia, el rector i les monges.
Com molt bé deia aquell: “per començar hi ha pèls que badén”. Així que també a altres veïnats nostres com que els de Pina i Lloret dedicàrem aquestes gloses (vagi per endavant dir que estan escrites amb tot l’afecte del món):
“A Pina, qui no hi du
no hi dina.
I qui n’hi du
se’n va dejú”.
“Sant Cosme i Sant Damià
són els sants metges de Pina,
i varen curar una fadrina
d’es mal de festejar”.
“A Pina, no hi ha pinar
tot són roques i encletxes,
jo no sé com els sants metges
hi pogueren quedar”.
“ A Llorito gent bajana
en anar-hi ho veureu.
Tragueren la Vera Creu
tres pics per una milana”.
Com deia, a diferència de Costitx, el tema de Biniali és més complex, ja que no hi ha la qüestió de la autonomia municipal, ni de la capitalitat parroquial.
Per començar una glosa:
“Oh careta de canari,
em vols deixar es mocador,
per torcar-me sa suor
en entrar dins Biniali”
És ver que si anem cap enrere hi ha un tema recurrent: les desavinences entre el rector de Sencelles que, ja he assenyalat referint-me a Costitx i que en termes molt semblants trobem a Biniali. Com a mostra un escrit del bisbe de Mallorca Rubio i Herrero (anys 1778 a 1794) adreçat al rector de Sencelles:
“Dad a Biniali una atención que se merece por su demasiada vecindad y por el estado en que se hallaba en mi Santa Visita. Procurad empeñar y obligar a aquel pueblo a que se reconozca lo que se puede y debe hacer para mantener y decorar aquella pobre iglesia que sus antecesores dotaron competentemente. Decidles con caridad que se acuerden de la piedad de sus mayores y que traten de executarla en el modo que les sea posible”.
Com a curiositat, afegir que a Mallorca en aquest bisbe, el coneixien com en “piquito de oro”, en atenció a la seva oratòria.
Igualment podem afegir la influència de les monges que a Sencelles són de la Caritat i eren franciscanes a Costitx i Biniali. Com a mostra teniu que les nines de l’escola de Sencelles anaven d’excursió a la Caseta de S’Arisal i les de Biniali a la cova de Lourdes de Santa Eugènia. Era impensable venir a Sencelles!
Aquest sentiment de llunyania va anar calant dins el subconscient col·lectiu. Com a anècdota vos contaré que de nin quan vaig aprendre a jugar a truc als asos bords, és a dir l´as d´oros i el de copes els dèiem i diem binialers; és a dir que no serveixen per res. Aquesta superioritat també es manifesta amb la dita: “quan un home de Sencelles es posa el capell, tot Biniali va davall ombra”.
Per endolcir el tema afegir que les al·lotes de Sencelles admiraven les de Biniali que tenien fama de ser ben plantades i elegants i així per les festes de Sant Cristòfol les al·lotes de Sencelles anaven de festa a Biniali per veure com vestien i prendre mostra. He de dir que la meva padrina era de Biniali i era molt plantosa! Tot i que no l’he coneguda, puc donar fe d’aquesta qüestió per les fotografies.
“Les dones de Biniali
totes són caragoleres,
tenen la panxa rasposa
de pujar dalt les moreres”
“S’escolà de Biniali
amb el rector de Lloseta
menjaven es xocolata
amb pebres de cirereta”
“Les al·lotes de Biniali
totes van de cinc en cinc.
I una li diu a l’altra
Tu tens novio, jo no en tinc”.
“Biniali, carbó d´alzina
i carbó d´ullastre,
tot Biniali és un desastre”
Res més. He recollit aquestes gloses que durant molts d´anys han significat una manera d’entendre els pobles veïnats.
Acabo amb una dites que crec que diuen unes grans veritats:
Si vols saber qui ets, demana-ho al teu veïnat.
Déu ens lliuri d´un mal veí i d´un aprenent de violí.
Antoni Vallés Perelló
