Tots els que a casa hem tingut la sort d’haver estat formats en una educació, més bé, tradicional o pròpia de la nostra religió i cultura, sabem bé el significat que té el muntatge dels betlems en acostar-se els dies de Nadal. En el mateix sentit, coneixem la importància de cada una de les figures que entren en l’escena: sobre tota altre, la del Nin Jesús, la de la Puríssima, la de Sant Josep, els Reis d’Orient, els pastorets, els àngels anunciadors, fins i tot els animalets. També en la tradició nostrada de Mallorca hi tenen cabuda les figuretes de frares franciscans o ermitans. A propòsit de les presents festes de Nadal, avui vos parlaré del paper de Sant Josep en el nostre betlem casolà i de la devoció que els sencellers l’hi hem tingut al llarg d’aquests segles.

Sant Josep està en l’escena principal del Misteri de Nadal, malgrat el silenci evangèlic que el deixa a l’ombra. Veritablement Maria, per la gràcia de l’Esperit Sant, fou la que va concebre a Jesús, però Josep, guiat per la voluntat de Déu, l’hi va donar el seu nom d’ascendència davídica, el feu partícip de la tradició concreta del seu poble i l’hi va ensenyar un ofici, el de fuster. Per tot això és fàcil que un dia la Mare de Déu, amb tota naturalitat, pogués dir al seu Fill: “Ton pare i jo...”, ho llegim a l’Evangeli de Lluc (cap. 24). Després de l’Anunciació que relata el mateix Evangelista, un altre, Mateu, ens parla de la de Josep: El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble”. Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres»”. Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. (Mat., 1, 18-24).

Un altre Evangeli, el de Sant Lluc, ens descriu l’escena de l’Establia de Betlem a propòsit de l’adoració dels pastors d’aquella contrada, tantes vegades reproduïda en l’ambient de les nostres llars: Tan aviat com pogueren els pastors anaren a Betlem i trobaren María i Josep, amb l’infant posat dins una menjadora. (Lc., 1, 16). Tot i que aquesta font justifica la presència de Sant Josep en el capítol de la Nativitat del Senyor i en els de la seva infància, el Misteri de la Redempció gira, exclusivament, entorn de la Verge i el Nin. L’art com a reflex de cada època, traduirà en imatges aquesta idea reservant a la Mare i al Fill el primer de tots els llocs. A Sant Josep en canvi, en tota una declaració d’intencions, el col·loquen en un segon pla o redueixen la seva figura en funció d’una perspectiva jeràrquica, donant-li un tractament de personatge extern a la Història de la Salvació o, en tot cas, el fan un simple espectador del prodigi. Així apareix en l’art cristià dels primers temps i arriba, fins i tot, en el romànic. Amb el gòtic sembla que es capgira la moneda i entrem en una nova etapa iconogràfica molt més real, lògica i humana. Ara podem veure a Sant Josep participant del goig de l’Establia i actuant-hi activament. Una obra representativa d’això és una taula castellana del segle XV, avui conservada en el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), en la que apareix Sant Josep oferint una fruita a Jesús. Llavors trobarem molts d’altres exemples amb actuacions que poden ser purament anecdòtiques però que fan avançar a Sant Josep, situant-lo en un nivell d’igualtat amb Maria i legitimant el seu paper d’espòs i de pare.

Aquesta recuperació progressiva de la presència de Sant Josep vingué avalada per Santa Brígida de Suècia, les Revelacions de la qual foren publicades l’any 1492: Quan la Verge es va adonar que havia parit al seu Fill, el va adorar sense tardança, inclinant el cap i amb les mans juntes. El mateix feu Sant Josep, postrant-se al terra i commogut per aquella alegria. Ambdós de genolls adoraren al Salvador. Hem volgut incloure aquesta referència documental perquè la innovadora visió que recull la santa mística, esdevinguda patrona d’Europa, serà unànimement acceptada per la tradició catòlica que escenifica el naixement de Jesús i ratificada pel Concili de Trento. Un clar exemple de l’exposició que en fa Santa Brígida és el Betlem de Jesús, custodiat a l’Hospital General de Mallorca, datat del segle XV i que es considerat el més antic d’Espanya i, pot ser també, d’Europa. A partir d’aquí la consideració envers Sant Josep anirà prenent volada i el sant adquirirà nous protagonismes dins els camp dels pessebres, en particular, i de la pietat, en general. Responsable de que en el segle XVI la devoció arribés a Espanya fou una altre mística, Santa Teresa de Jesús, la reformadora del Carmel qui s’hi encomanava fervorosament i l’elegí, així com ella mateixa adverteix, com a advocat i senyor. És el moment en que s’endolceix la figura del fuster, se l’hi reconeix l’alta responsabilitat i privilegi d’haver estat custodi de la Sagrada Família, i de cada cop és fa més present en la religiositat popular.

Dins la mateixa centúria comença a calar dins la societat de Mallorca el nom de Sant Josep i els mallorquins assenten els fonaments d’una forta veneració. Sabem que en el 1560 el Gremi de Fusters de Ciutat ja l’havia elegit per protector del seu ofici, no de bades els Evangelis de Mateu i de Marc ens diuen que Josep era un “tekton”, paraula que s’ha interpretat com a fuster o constructor d’estructures de fusta. Durant el pontificat del Bisbe Diego de Arnedo (1561-1572) es publica un Libell para les laors del gloriós Sant Joseph, spos de la Mare de Déu. I dia 9 de març de l’any 1618 els Jurats del Regne s’adreçaven al Bisbe demanant-li que declarés la seva festa com a de precepte. Just un dia després el Palau Episcopal contestava afirmativament. Encara més, dia 27 del mateix mes i any, era el Gran i General Consell promovia que del precepte es passés al patronat, prenent l’acord d’elegir com a advocat particular y patró de aquesta ciutat i regne al dit gloriós Sant Joseph. Dins aquell ambient de fervor josepí comencen a erigir-se confraries que res escatimaven per promoure’n el culte, se l’hi aixequen capelles en honor seu i s’encomanen imatges que el presenten a la pública veneració.

El segle XVI fa que albiri a Sencelles un llum de coneixement iconogràfic de la figura de Sant Josep. M. López el va pintar fins a quatre vegades en els medallons que representen els misteris de goig del retaule del Roser, enllestit l’any 1569. Del segle XVII es la primera figura que l’hi dedica la Parròquia de Sencelles, obra del reputat escultor de l’època Rafel Blanquer i Macip. Feia joc amb una altre imatge de Sant Isidre Llaurador. La meva teoria es que, ambdues, foren encomanades per ocupar els espais laterals del retaule que primigèniament fou de la Puríssima i, després, traslladat a una altre capella per esser dedicat a Sant Joan Baptista. Les dues encara es conserven. El sant natural de la capital castellana en el dit retaule i Sant Josep, presidint l’oratori semi públic de la possessió de Jornets, on hi fou traslladat l’any 1799 amb motiu de la seva benedicció. Aquell segle, el XVIII, fou el del gran esplendor de la devoció sencellera a Sant Josep. L’any 1780 s’iniciaren les obres de la actual capella que van dedicar al Patriarca. Tres anys després, mestre Bartomeu Picornell, fuster de Ciutat (aleshores fuster i escultor eren quasi equivalents), entregava a la nostra Parròquia el retaule a mig acabar i cobrava per la feina feta fins al moment 240 lliures mallorquines. El moble fou muntat en el lloc que llavors era dedicat a altar de Sant Gil. Per enllestir-lo hi seguiren treballant el picador de pedra Joan Moyà de Binissalem i l’escultor sencellers Antoni Josep Llabrés Mudoy, àlies Estela. Entre 1788 i 1792 les almoines recollides amb el platet o bacina de l’Obreria, anaven destinades exclusivament al daurat del retaule.

Una vegada enllestida tota l’obra hi col·locaren en el nínxol central la bellíssima imatge barroca que presideix. Desconeixem el nom de l’autor, però les traces de la peça ens deixa veure que parlaríem d’un mestre expert en el domini de la gúbia. En el centre de la predel·la hi ha una pintura que representa a Sant Josep a l’hora de morir, reconfortat per un àngel i acompanyat per la seva Esposa i el seu Fill Jesús. Seguint els costums litúrgics preconciliars, durant el temps de Quaresma i els dies de la Setmana Santa les figures i imatges dels sants eren retirades, tapades en panys de color morat o cobertes amb llenços pintats que representaven al mateix sant o santa. Els retaules de Sencelles disposaven d’un sistema de currioles i pesos per pujar i davallar aquestes pintures que anomenem transparents. El transparent de Sant Josep, ben conservat, és de bellíssima factura. Es presenta com si fos un retaulet del més pur estil barroc, tot ornat amb rocalles i motius florals. En el centre de la pintura hi ha Sant Josep en la iconografia clàssica i en els espais laterals, per una part la figura de l’Arcàngel Sant Gabriel i per l’altre la de la Puríssima, les quals ens recorden l’escena de l’Anunciació. Fa uns anys aquesta tela fou col·locada a la capella del Nom de Jesús, a prop del Betlem, per tal de remarcar aquesta relació que hem volgut explicar en aquest article entre Sant Josep i el Naixement de Jesús.

Jordi Llabrés i Sans.