Ivà (Ramon Tosas) mort l´any 1993 creà un personatge que la nostra generació conegué molt bé. Vàrem créixer amb un setmanari satíric que fou editat per primera vegada l’any 1977: El Jueves.
El Jueves amb un format molt similar al desgraciadament famós Charlie Hebdo era i és una revista on es contaven les més diverses historietes, es ridiculitzava l’actualitat i que fou una continuació de revistes malauradament desaparegudes com El Papus o La Codorniz, que segur que els més majors recordau.
Jo record que esperava amb devoció els dimecres que era el dia que sortia El Jueves. De totes les seccions sens dubte una de les més conegudes i per jo de les millors era “Historias de la puta mili“ on el sergent Arensivia amb el seu famós lema “nasío pa matá” protagonitzava les més variades i estranyes aventures.
Creureu que quan vaig anar a fer la mili no hi havia dia en què no pensàs amb aquelles historietes tenint en compte que no poques vegades la realitat superava de molt la ficció.
I ja que xerram de mili em ve al cap una història que segur hagués pogut escriure el bo de n’Ivà.
En aquesta història hi havia “El Malaguita“ que evidentment era de Màlaga i tot un personatge. Amb 18 anys només tenia una dent però això sí, menjava de tot. Era d’un poble petit, d’aquells on el Bon Jesús perdé les sandàlies.
D’ell vaig aprendre que amb rentavaixelles es pot rentar tot. Es rentava el cap, el cos, la roba, evidentment els plats amb Mistol. Quedava lluent com una olla d’aram.
De ca seva, per allò de que no passàs fam, li enviaven tot tipus d’embotits (chorizo, salsitxó, salami, cuixot, …) que la veritat eren de lo millor. Com deia ell eren tan gustosos perquè estaven curats “al aire de mi tierra“. Sempre els compartíem per allò de que el panet o “chusco” fos més bo de menjar.
S’havia muntat una perxa dins la seva taquilla que tot sigui dit, feia que aquell al·lot quan es posava la roba fes una olor de xarcuteria ambulant que tirava d’esquena. De totes maneres era una olor més dins aquella lleonera.
Durant la nit quan tothom dormia un dels soldats feia “imaginària” que no era més que vetlar durant dues hores assegut a una cadira per si passava res. Els reclutes sempre havíem de fer les pitjors que eren la segona i la tercera (de la una a les tres i de les tres a les cinc).
A mi em tocà imaginària i vos puc ben assegurar que aquelles dues hores eren males de passar assegut a una cadira.
Un vespre escolt com dins el silenci de la nit s’obri una porta d’una taquilla, després silenci i a continuació una portada i silenci.
Un altre vespre que també tenia imaginària devers la mateixa hora el mateix ritual. Jo em vaig quedar amb mal de ventre, faig una volta i no vaig veure res estrany.
El tercer vespre vaig dir jo avui he de sabre el que passa. Damunt les tres es torna a obrir la porta i com un llamp vaig cap allà on sentia el renou i ja ho crec que ho vaig veure.
El nostre amic El Malaguita tenia ganes de pixar i per no anar al bany que feia: obria la porta de la taquilla i amb coixins d’espuma havia fet un bolic i pixava damunt els coixins que es bevien el líquid i després com si rés no hagués passat tornava a tancar la taquilla.
Els coixins, heu pensat bé, estaven lliteralment aferrats a la perxa d’ibèrics que s’acabaven de curar dins aquell ambient tan recomanable.
Com vos podeu imaginar a partir d’aquell dia me vaig “aficionar“ a menjar el panet eixut.
I quan tothom deia allò de “- Malaguita, vaya chorizos los de tu tierra!“ i ell sempre responia “es que están muy bien curaos“, jo no podia més que fer la mitja.
Toni Vallés Perelló
