a la memòria de Pilar Sánchez Llabrés

– [...] els que van sobreviure no eren les MILLORS persones,
ni tampoc no van morir els pitjors. Va ser pur ATZAR!
dins MAUS d’Art Spiegelman
Em faríeu pena si no em féssiu tant de fàstic.
Em faríeu fàstic si no em féssiu tanta por.
dins Apunts per a la llacada, de Brigitte Vasallo

Asseu-te. Asseu-te devora jo al portal. S’hi està bé, a l’ombra... D’esquena a la carretera d’Inca, mira al fons quina faixa de muntanyes. Avui no s’hi veuen bellumes terroses ni estan només tacades de verd. S’hi retalla la tofa de cada arbre i s’hi endevinen fora esforç tots els senders. Els cims, pelats i bonyarruts, donen compte de les penyes gratelloses i d’algun degotís de rosseguera que es perd en la fondària dels espadats... Un blau així, fora cap nigul, no fa més baix el cel?

A mitjan setembre ha passat la xafogor, però tot ja s’ha perdut. Fixa’t en els parterres nous, quantes flors s’hi gronxen? Sort dels gira-sols, però, encesos i fidels a la llum encara, i de les dàlies, com rodelles taronges, roses, liles o grogues. Així mateix, les meves preferides són els pompons d’hortènsia verd-i-malva d’ara la tardor… Has provat mai de prendre cura d’un jardí? En aquesta primera esplanada del cementeri, el perfum colgat de lavanda i del romaní t’acompanya tot l’any. I passat l’hivern, les cales s’alçaran esveltes i turgents, es badaran com plomalls voluptuosos peònies rosades i confondrem la dansa de les papallones amb un eixam blanc-i-violat d’ales de flor de gaura. De tot això, se’n cuiden tres al·lotes. Potser nomen Joana, Cati i Aina, que estotgen com un tresor la llavor del gladiol i del jacint, de la rosa mística i del cascall.

Jo no parava esment del jardinet que hi havia prop del meu trast, aleshores, quan venia a la plaça Major. Uns rosers i unes margalides era tot quant en coneixia. A mi m’agradava d’escoltar els parroquians, de dir les veritats a la cara, però qui les havia de sentir –les senyores amb tumbagues, els senyors amb ufana–, no hi venia a comprar. Jo puc dir «que no us facin por; que us facin oi», però així potser et privaré de tenir el teu propi jardí... Quan m’abandonaren aquí, no hi havia flors. Just record un sementer d’ametllers, amb la propietat en disputa entre la parròquia i un veïnat. Amb tot allò de la guerra, però, aquell setembre, el rector no s’oblidà de venir a aplegar les ametlles tanmateix. De ben segur que ningú no li va discutir si eren seves o no.
La meva filla anà a escola al convent de la barriada. Ens contava que hi havia una monja a qui deien Sor Xep-a-xep, però rèiem perquè no ens sabia explicar per què. Aqueixa monja capejava ulls clucs i mig somriure, em deia na Xisqueta, cada pic que hi anava el vicari –jo hauria volgut que tots els meus fills haguessin anat en una escola de l’Estat, però el meu home no era tant com jo, pobret, què li vaig fer passar...–. El vicari els deia que totes eren com a patatons dins un caixó. I que s’imaginassin que hi havia un finestró dalt de la paret del rebost per on entrava claror, de ben amunt, i que els patatons havien de treure uns bons ulls per enfilar-se cap a aqueixa llum. I les nines l’interrompien dient que al rebost no hi tenien cap finestró, o que guardaven les patates dins un sac, perquè no tenien caixó, i encara una, amb uns bons llagrimots, no volia que els ulls li cresquessin enfora, no fos cosa li caiguessin. I Sor Xep-a-xep tornava vermella i les renyava. Vaig aclarir que li deien Sor Xep-a-xep perquè cada pic que aplegava una moixa que havia fet moixets, els hi prenia, posava aquella nierada dins un sac, i els esclafava amb una pedra o amb un garrot, copet va copet ve, xep-a-xep xep-a-xep, fins que allò no era més que una massa sanguinolent de tendrums. I l’enterrava a l’hort del ca, darrere el convent.

–Pareix que sa moixa ha tornat orada, com si els enyoràs...– deia la vella, i era així fins que la moixa tornava a anar remoguda i quedava prenyada.

El dia que em prengueren, la monja encalçava moixes per les teulades.

De venguda cap aquí on he romàs tot aquest temps, atropellàrem una llebre. Va ser passat Puntiró, prop de Son Ganyada, fosca negra. Abans de pujar-la al cotxe, un dels homes li pegà dos cops secs amb la mà plana darrere les orelles, mentre l’aguantava enlaire per les potes de darrere. Feu una revinclada i quedà mig estormeiada només, es veu, perquè en llançar-me l’animal a la cara, em rapinyà. Un dels que anaven amb mi, asseguts darrere, la subjectà perquè l’altre li ficàs els dits als ulls, li mossegàs les orelles o li apagàs les llosques al front.

–Amollau-la! –els deia jo– Pensau si fos una filla o sa vostra dona! –i se’n reien, feien rots de vi i cantaven una cançó on desfilaven panteres, merda i tempestats.

Li feren un tall a la panxa i un altre a l’esquena, tot voltant voltant, suficient perquè amb una estirada seca, un pels peus, l’altre pels braços, la despullassin com qui lleva una camisola, crec-crec, amb força. L’altre, fumant, s’ho mirava:

–Buidem-li s’oli des cotxo! Calent passa millor… A un homo des Capdellà li feren beure oli brut de motor. Amb un embut, glec-glec, perquè no havia volgut enviar-se ricí. És viu, però cremat per dedins.
–Ara no veus, beneitarro, que aferrarem es motor!? –i buidaren el carregador de la pistola sobre el cos escorxat.

I encara li colpejaren el cap en terra, una vegada i una altra. Xep-a-xep xep-a-xep... «Que no veus que l’haguéssim aferrat!» Fins que la bestiola tornà un saquet vermellós de cucs i mosques vironeres. Qui sap quants n’hi havia com aquell, d’enterrats darrere del convent. En partir, fora mi, encara l’escridassaven:

–Oh banastre! S’oli des motor!?

Era divendres i començà a fer brusca.

«Oh germà, lo bon germà, tu em toques i no em fas mal, me mataren per la flor romanial...» A la guerra, s’hi mor per atzar. Però a casa, no. A mi em vengueren a cercar. Saber el que em varen fer és com beure’s una cisterna plena de garfis. Cal saber-ho per poder fer una ofrena digna. Però la ràbia no et pot cegar; deixa-la anar com una pell de serp. En dos dies s’haurà assecada. Què se n’ha fet dels assassins? Nomien Jaume, Xesc o Colau, qui ho sap, no me’n vull recordar. Són com jo ara, que vaig tornar prima com paper de fumar. Però a mi no m’han trobada, com una cabeça de ciclamen aperduada, com un patató que no ha brostat. «Que no us facin por...» Sents compassió per ells? Només la saba coneix on treuen els ulls cada primavera si vols cultivar el teu propi jardí i tenir-m’hi present.

Pere Bergas Llabrés