He de començar per dir que no soc molt afeccionat a l’adoració de les dates històriques, però si que he de reconèixer que tenen una força simbòlica innegable. Totes les comunitats, tots els pobles i països del món tenen dates emmarcades com a moments clau de la seva història, punts d’inflexió que marquen un abans i un després en el seu devenir col·lectiu, sobretot des del prisma de la memòria d’aquests grups. Com historiador m’entusiasmen molt més els processos històrics de llarga i mitjana durada ja que són molt més útils i valuosos per entendre i comprendre la realitat que ens toca viure. És el que fa que m’apassioni la història, perquè ens dona les claus necessàries per resoldre moltes de les qüestions que ens fem cada dia sobre els problemes que ens afecten, ens ajuda a pensar històricament el present.

Però com deia, no puc negar el valor psicològic, simbòlic i identitari que tenen les dates i els esdeveniments històrics particulars, per erronis o poc rigorosos que puguin ser alguns cops. I basta analitzar alguns exemples per adonar-se’n: el triomf dins l’imaginari espanyol de la unió matrimonial de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella el 1462 com a data de naixement del que seria Espanya entesa com a nació és paradigmàtic -tot i que només fos una unió matrimonial, tan fràgil i poc consistent que en el cas que el fill de Ferran amb la seva segona dona Germana de Foix el 1505 per tal de donar un successor a la Corona d’Aragó hagués sobreviscut, les dues corones haurien seguit separades-. Altres exemples de la utilització de dates i fets històrics en la conformació de la identitat i dels imaginaris dels pobles serien per exemple la data del 7 de juliol pels Estats Units com a dia de la seva Declaració d’independència o la presa de la Bastilla del 14 de juliol en el cas francès.

En el nostre cas, tots més o menys sabem que la data fundacional de l’antic Regne de Mallorca i amb ell l’inici del que avui podem considerar com a poble mallorquí, és el 31 de desembre de 1229, moment en que les tropes de Jaume I entren a Madina Mayurqa, fets recordats cada any des de fa pràcticament vuit segles a la Festa de l’Estendard, la festa civil més antiga d’Europa. Doncs bé, tots sabem la data d’inici d’aquell regne, d’aquell estat mallorquí; però la data del seu final no és tan popular ni recordada. El final d’aquell reialme es va produir ara fa 300 anys, a causa de la seva implicació en el bàndol austracista de la Guerra de Successió espanyola entre Felip V de Borbó i l’arxiduc Carles III d’Àustria després de la mort el 1700 sense descendència del darrer Habsburg hispànic, Carles II. La conflagració es va resoldre en favor del primer, en contra del qual s’havia posicionat Mallorca –que per extensió feia referència a totes les Illes Balears- juntament amb la resta de regnes de la Corona d’Aragó, a causa, d’entre d’altres motius, del model centralista i uniformador que propugnava.

Després de 14 anys de guerra, i amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de l’any anterior, l’única plaça austracista que quedava en peu eren les Illes Balears. Tot i que s’ha dit que es van rendir sense cap resistència, això no és del tot cert. No es va registrar una oposició numantina com la de la capital del Principat, però tampoc va ser una rendició sense cap enfrontament ni negociació ja que es van registrar algunes batalles a Felanitx, que és on va desembarcar l’exèrcit borbònic. Finalment, el juliol es signava la capitulació de Mallorca i el novembre es publicà el Decret de la Nova Planta de .la Reial Audiència de Mallorca, que estipulava la nova forma de la institució i decretava la desaparició de tota l’arquitectura institucional del regne.

Aquests fets posaven punt i final a quasi cinc segles d’existència del nostre antic estat medieval i modern, un canvi radical del sistema institucional, jurídic i polític que va tenir molta incidència sobre la població mallorquina durant tot el segle XVIII i no precisament una incidència positiva. La nova monarquia borbònica tenia com objectius aconseguir un major control de la població mitjançant l’increment de la presència militar sobre el territori, amb un exèrcit permanent que es podria considerar d’ocupació; la homogeneïtzació política, jurídica i cultural dels territoris sota la seva sobirania i l’increment dels ingressos tributaris.

Això es va traduir en la desaparició de les nostres institucions i del cos constitucional propi a través del qual el regne s’autorepresentava i es regulava. Per exemple, va desaparèixer el nostre òrgan representatiu i deliberatiu, el Gran i General Consell, una assemblea on hi tenien veu i vot tots els estaments i municipis de l’illa, amb càrrecs elegits per sorteig, anuals i sense retribució. A partir d’ara Mallorca quedava sense cap institució de representació, enviava representants en nom de la ciutat de Palma a les corts de Castella, i s’instaurava un ajuntament amb uns càrrecs nomenats pel rei, vitalicis i venals. A més, dels vint regidors de Palma 16 eren nobles i 4 ciutadans, pel que es marginava a forans i menestrals.

A partir de llavors, s’anul·laven les lleis d’estrangeria que restringien els càrrecs institucionals a mallorquins o en el seu defecte a persones procedents d’altres regnes de la Corona d’Aragó i la majoria de institucions reials passen a estar ocupades per castellans. La Reial Audiència, l’organisme encarregat d’impartir justícia, com exemplificació del que diem va passar a tenir els cinc regents castellans, amb la prohibició expressa de tenir cap mallorquí.

En el camp tributari les coses van anar en la mateixa direcció. Abans de 1715, la major part de les imposicions eren regnícoles, com per exemple els impostos de la sal o el tabac o les duanes, que representaven més del 75% dels impostos que es pagaven. A partir de la imposició de la nova planta, els mallorquins hauran de suportar a més dels impostos que ja tenien i que passen majoritàriament a mans reials -com els tres esmentats anteriorment-, la instauració de noves imposicions destinades a finançar el nou exèrcit permanent a l’illa i les necessitats de la nova monarquia absoluta. Per a que ens poguem fer una idea de la magnitud del que va suposar el nou règim polític, la suma de rendes reials extretes de Mallorca va passar d’unes 70.000 lliures el 1717 a 317.000 el 1760, o sigui que es va multiplicar per cinc la quantitat de diners extreta dels mallorquins en direcció a la cort de Madrid en poc més de 40 anys.

L’espoli fiscal creixent es deixà notar en el nivell de vida i la riquesa de Mallorca, i va suposar un empobriment brutal en molt poc temps dels seus habitants. Basta fer una ullada a la suma total de patrimonis mallorquins –la riquesa total de Mallorca- que es calcula que eren entorn de 18 milions de lliures el 1718 i que van passar a ser poc més de 15 el 1788. En altres paraules, la riquesa col·lectiva de l’illa va disminuir en un 18% en només setanta anys. Altres dades ens confirmen aquesta tendència, com l’augment de l’edat dels matrimonis que ens reporta Bernat Contestí, a causa de les creixents imposicions tributàries que feien més complicada la creació d’una família; o també en la composició de la dieta habitual dels mallorquins, que passa de tenir oli, pa, verdures, ous, llegums, carn salada i formatge abans de 1715, a poca cosa més que pa, oli i verdures a finals de segle.

Aquest augment de la fiscalitat i de la duresa de les condicions de vida no van afectar a les capes benestants mallorquines, que seguien gaudint de l’exempció fiscal i privilegis derivats de la seva condició; sinó que van recaure sobre les esquenes ja prou depauperades i castigades de les classes populars. El nou règim borbònic va suposar la culminació del procés de “senyorialització” del poder iniciat a partir de la derrota dels agermanats el 1525, ja que com hem dit, l’oligarquia va copsar les noves institucions municipals i es van eliminar els organismes que exercien de contrapoder a aquestes elits com eren el sindicat forà, creat el 1315 i que tenia un terç dels vots al Gran Consell.

En resum, la capitulació i el Decret de nova planta de 1715, suposen la fi del Regne de Mallorca així com també d’unes institucions d’autogovern que ja havien estat objecte d’una devaluació del seu contingut real o “prostitució” com deia un professor meu, durant l’època dels Habsburg. Aquests havien intentat controlar cada cop més el seu funcionament i minar el seu poder enfront de l’autoritat de la corona –cal recordar projectes com la Unió d’Armes de Felip IV que va provocar la rebel·lió dels Segadors a Catalunya el 1640 i la independència de Portugal-.

Mallorca i les Pitiüses –Menorca va romandre sota sobirania britànica i francesa fins entrat el segle XIX- van passar a ser una simple capitania general provincial, un territori annexionat de facto al regne de Castella per la força de les armes i administrades per un militar i una Reial audiència designades des de la Cort de Madrid i amb personal castellà. A més, va ser l’inici d’un procés dirigit a acabar amb la identitat cultural i lingüística dels illencs, amb iniciatives dutes a terme des de llavors i durant els segles posteriors destinades a fer del castellà la llengua de les Balears. La instauració de l’estat absolut i centralista va crear el marc sobre el qual el liberalisme espanyol del segle XIX va iniciar la seva obra de construcció nacional, que passava per l’assimilació dels distints pobles ibèrics a la cultura i llengua castellana i la seva submissió al poder central de la capital sense interferències. La nació espanyola no neix el 1462, sinó com la majoria de nacions contemporànies ho fa al segle XIX, més concretament amb la Constitució de 1812 i les posteriors guerres civils durant tot el segle.

Quina seria la nostra identitat nacional si les nostres institucions estatals haguessin perviscut un segle més, si haguessin arribat a l’època del naixement del liberalisme i del nacionalisme? No ho sabrem mai, el que si podem fer però és saber quina ha estat la nostra història per poder decidir de la millor forma com ha de ser el nostre futur com a poble i donar resposta a les grans qüestions que hem d’afrontar. Entre aquestes haurem de dir quin paper volem tenir a l’Europa del segle XXI, si volem ser una província assimilada més o un poble que es reconegui i es faci reconèixer com a tal i que defensi els seus drets i els seus interessos arreu. La resposta està a les nostres mans

Joan Colom Ramis