N’Andreu Alfaro Fayyad va néixer a Ciutat l’any 1988 de pares estrangers i fa casi tres anys que viu a Sencelles amb sa seva família.

Mos pots contar un poc de tu?

Vaig néixer a Mallorca, ma mare era d’Egipte i mon pare era d’Argentina. 

Quan tenia devers 20 anys, gràcies a es contacte inesperat d’una persona, vaig descobrir que tenc cinc germanastres repartits arreu del món. I era que revisant es llibre de família quan va morir ma mare, que vaig descobrir que mon pare era argentí i no mallorquí, com sempre havia pensat. 

Ma mare em va criar tota sola. Feia poc que havia arribat a Mallorca quan vaig néixer, no xerrava castellà perquè abans vivia a Londres, així que sa meva llengua materna és s'anglès. Poc a poc, a mesura que jo aprenia castellà, ella l’anava aprenent també. Vivíem a Sa Teulera, Gènova, on no es sentia molt xerrar en mallorquí, però realment a casa xerràvem anglès. Vaig tenir infància normal vaig estudiar a San Cayetano, un col·legi típic d’aquí.

Es meus padrins vivien al Caire i tenia contacte amb sa meva família d’allà cada mes amb una telefonada en anglès. Cada estiu hi anava, m’encantava perquè es padrins em deixaven fer tot allò que volia, anar a ses piràmides, a es mercats, a es museus. Sa cultura allà és molt intensa, hi ha molta gent per tot i molt de renou. És un país de contrasts forts, començant per ses olors. Me'n record que en sortir a es carrer hi havia xots penjats sense pell, es caps estesos per allà, pastissos dolços plens d’abelles per allà deçà…  Sembla que no hi ha una classe mitjana, o ets ric o ets pobre, o tens o no tens. Si donaves un dólar de propina, semblava una fortuna.

Me'n record un any en concret quan anàvem en ses piràmides. Allà es turistes poden fer una volta en camell. En realitat és una trampa perquè et duen més lluny per poder cobrar-te més. Estava damunt es camell i justament em volien allunyar; no xerrava àrab i tenía por. Per sort es meu padrí pogué explicar que érem egipcis, així que no em varen allunyar. Es desert és preciós, m’encanta s’ambient misteriós que té, és una experiència molt guapa. Ma mare també era sempre molt misteriosa.

Feia molta calor al Caire però si feies vida a es carrer no ho notaves tant. Si havies d’anar a qualque banda, anaves en cotxe amb s’aire condicionat i per tot arreu també n’hi havia, perquè realment fa una calorada. Llavors vaig anar creixent i no em feia tanta il·lusió fugir durant tot s’estiu perquè aquí tenia es meus amics.

Després ma mare es va casar amb un advocat mallorquí i a partir d’aquest moment, vaig començar a conèixer coses mallorquines. Vivint a Gènova, no conexía sa vida com es fa aquí a Sencelles. Es nostro menjar era més ben dit internacional, res de frit o pancuit. No he viscut sa Mallorca autèntica fins ara.

Fa molt que has arribat a Sencelles?

En s’estiu del 2019 ens vàrem mudar aquí, ens vàrem casar i anar de viatge de noces fora i en tornar ja era s’hivern. Aquí sa gent sembla que hiverna perquè no vérem gaires festes. Després va arribar sa pandèmia així que no poguérem fer gaire vida de poble. Idò a ses festes com “es sopar de carrer” encara no hi hem pogut assistir. Per sort, quan ens estàvem mudant mos vàrem topar amb sa festa Embala’t - hi havia moltes taules i mos varen fer lloc. Són coses que em fan molta il·lusió, viure s'essència d’aquí. Viure sa reforma de sa plaça també!

És molt guapo poder dir que es meu fill és d'aquí, tenc s’il·lusió de dir que és senceller. És curiós com es poble t’enganxa, coneixes a sa gent i ja et saluda, i poc a poc vas fent. Veus es veïnats i et xerren i fan cas a es nin, i quasi tothom ja sap on vivim. Crec que es mallorquí és una persona molt tancada que et costa arribar-li però un pic ho fas, t'agafa i ja no t'amolla. Realment si tu li dones sa confiança també te la donen, al final som animals socials.

Vos han fet sentir benvinguts?

Sí, i molt.

Un dia vaig estacionar malament i sa grua se'n havia d’endur es cotxe. Va venir na Milagros de sa policía i em va avisar, així que podia moure es cotxe a temps. Són detalls que són molt guapos, que només tens en un poble.

Vàrem acabar a Sencelles perquè sa meva dona volia fer un canvi, fugir de Ciutat. Vàrem començar a cercar cases i en trobàrem una a foravila de Sencelles. Sa meva dona és sa qui posa s’il·lusió i jo sol intentar posar realisme. Li vaig dir que en aquella casa, no mos hi veia. Finalment decidirem comprar-ne una dins del poble. Estic molt content d’haver fet aquest canvi, i tot va començar per un capritxo de sa meva dona!

Mos hem ficat en es grup de consum, allà pots comprar ses verdures, sabó fet artesanalment, pa artesanal, coses que no trobes a Ciutat. Mai m'hauria imaginat viure a un poble, anar-me’n es dissabtes amb tota sa il·lusió del mon per comprar verdures, formatges i xerrar amb es venedors. Fan un casser a en Leo, li donen formatge i fruita, que quasi no fa falta donar-li es berenar!

Trobes que ja pertanys a es poble?

Clar, anam fent ses connexions, sa teranyina, ses arrels, em duc super bé amb sa gent. Estam encantats, és una experiència que no vius a Palma. Sí, som llonguet, però sa vida aquí no és el mateix.

Me'n record que quan anàvem a un poble a s’estiu quan era petit, sa gent treia sa cadira en es carrer i seien a la fresca. De fet però ara ja només hi veuen qualcú, és que com si s'ha mig perdut aquesta essència. Estic visquent coses que de petit em cridaven s'atenció, n’estic molt content.

Com veus es contrast de ses diferents cultures que has viscut?

Respecte sa cuina, com he dit, ma mare no era sa millor cuinera del mon. Feia menjars amb moltes espècies però realment com que va estudiar molts anys a Anglaterra, feia una mescladissa. Preparava faves, kofta [pilotes de carn de mè picat] o improvisava un poc, però sempre molt internacional. Era una fadrina que treballava i intentava fer el que podia. Quan anava a ca’s padrins a Egipte, disfrutava des menjar tradicional que ells preparaven.

Allò d’anar a dinar a ca’s padrins d’una banda o s’altra com feien es meus amics, anar a sa caseta de foravila o fer plans familiars eran coses que m’estiraven i noltros no ho podíem fer perquè només tenía ma mare. I ara ho visc perquè evidentment som aquí a un poble i he format sa meva pròpia família. Veus aquestes coses i dius “Wow”, sense donar-me compte he acabat fent algo que és molt típic d’aquí.

Tens passatemps?

Ara que visc a Sencelles m'he fet un grup d'amics sencellers bastant internacional. Tot i que aquí no hi ha un club d'escacs, quedam un dia per setmana per jugar, per exemple en es poliesportiu. Som dos mallorquins, un mexicà, un canadenc, un francés i jo que no sabria dir què som. Qui vulgui venir serà benvingut perquè és molt divertit. Li rob una frase a sa meva dona, que és “com més serem, més riurem”. És molt interessant, compartim xerradetes mentres jugam i potser treiem unes panades o una altra cosa. És un ambient molt internacional però al mateix temps estam fent coses locals.

M'agrada molt escoltar música de rock, grups de vegades un poquet més metal com per exemple Nirvana, Kurt Cobain, Red Hot Chili Peppers. 

Et puc demanar a què et dediques?

Sí, jo faig feina amb es turisme. Vaig estudiar psicologia i no sé com vaig acabar en turisme. Tota sa meva vida laboral he fet feina a s’aeroport per una empresa que es dedica als trasllats. Allà organitzava s'operació, fent feina amb un touroperador anglés molt gran i quan va arribar sa pandèmia, se va acabar sa feina. Ara treball per una altra gran empresa turística, però des de casa. És un canvi molt dràstic perquè m'agrada molt interactuar amb ses persones i som xerrador. Però d’altra banda m'agrada perquè tenc es nin a prop. Així que puc dir que gràcies a es Covid, he pogut passar més temps amb es meu fill. 

Has arribat a Sencelles per quedar?

Sí, sense cap dubte! Vàrem comprar sa casa i de fet hi estam invertint, aquestes cases són com un projecte de vida, sempre hi ha coses que pots fer! Hi ha feina per anys.

Me'n record que quan vaig començar sa universitat, em va dir un amic “junta’t amb sa gent de poble”. Vaig començar sa carrera i normalment em faig amb tothom perquè som així, però vaig afinar un parell de joves de poble i vaig pensar, mem que passa, ho provaré. És gent molt més autèntica. S’entenen del què està passant en els pobles, van de poble en poble de festes. Tot i que hi ha sa guia ‘Youthing’ per consultar es concerts, hi ha moltes coses que no hi surten. Trob que seria molt útil algun tipus de mitjà d’abast més ample amb totes ses festes, esdeveniments i concerts.

Aquí veus persones molt implicades en lo que fan, per exemple s’altre dia tot just vaig arribar quan hi havia l’Ofrena Floral per Sor Francinaina amb sa gent vestida de pagès. Ho tenen molt arrelat això, és molt intens i sa veritat és que m'ha agradat molt descobrir-ho. És una tradició molt guapa que ses generacions actuals no haurien de deixar perdre.

Trobes que hi ha alguna cosa que es podria millorar dins es poble?

Crec que realment no mos podem queixar molt perquè tenim moltes coses.

Trob que es parc infantil és un poquet vell, és qüestionable i crec que es podria millorar bastant. Jo de fet quan he d'anar a un parc, vaig a es de Santa Eugènia.

Malgrat existeixen opcions de restauració, no tenim un restaurant realment tradicional i falta un forn per fer poble. Tenim un bon pàrquing, tenim súpers, es grup de consum dóna moltes opcions per aconseguir un munt de coses que d'altra forma no podries trobar.

I sa famosa variant. Aparentment fa molts d'anys que se'n xerra. Es suposa que quan s’atraquin eleccions se’n tornarà a xerrar. És molt necessària per que hi ha massa trànsit i massa trui. Si un dia s’arribés a fer, crec que tots guanyarem amb tranquil·litat.                        

Gràcies per entrevistar-me.

Jane Frances Sutcliffe