Na Mariana Marcela Pitteri Balle va néixer a General San Martín, província El Chaco, l'Argentina.

Viu a Mallorca des de 2004 i fa 7 anys que va obrir un pizzeria-restaurant a Sencelles.

Som filla d'immigrants, vaig venir aquí des de l'Argentina. Primerament els meus padrins paterns se'n van anar d'Itàlia cap allà. I la meva mare juntament amb tota la seva família partiren de Son Sardina el 1942. Agafaren l'últim vaixell que sortia cap allà. Els meus padrins materns tenien una botiga al carrer Passatemps de Son Sardina, i encara continua allà amb el mateix nom, es diu Can Clar. En aquella època les coses eren difícils respecte a la política i tot allò, aleshores van decidir marxar cap a l'Argentina, els meus padrins amb els seus cinc fills. Allà van començar de zero. Ma mare aleshores tenia sis anys i com a resultat la seva manera de ser i de parlar va ser més argentina que una altra cosa. Tot i això, tota la família entre ells parlaven mallorquí.

Després dels anys, quan era aquí i quan ella va venir, va intentar a parlar el seu mallorquí antic de llavors, li feia vergonya perquè no era exactament el mateix d'anys enrere el 1942. Va trobar que havia canviat molt des de llavors. Per això ella va continuar parlant en espanyol.

Ta mare et solia parlar en mallorquí de petita?

No, però la meva padrina em cantava, me'n record de les cançons: coqueta coqueta, oliet oliet…

Jo escoltava el mallorquí però mai no ho vaig aprendre, tampoc el parlaven tan sovint. Més que res, ho feien entre ells quan volien dir coses d’amagat! I res, aquell va ser una mica l'origen de l'origen. Jo venc de família d'immigrants. I la meva padrina vivia a l'Argentina però a la seva ment només era recordar Mallorca. Varen anar a viure a una zona que era força hostil, un poble pioner que començava. La veritat és que eren temps de vida dura. Jo tenia molt bona relació amb la meva padrina i em va explicar coses de Mallorca, fins i tot rebíem postals de l’illa, felicitacions de Nadal. Jo veia les platges i escoltava les històries i es va transformar en un somni. Havia de conèixer Mallorca!

Aleshores vares fer un viatge per descobrir-ho?

Vaig venir quan vaig tenir l'oportunitat. Vaig haver de prendre un parell de determinacions, eren anys quan les coses eren molt complicades. Els anys 2000-2004 hi havia moltíssima inseguretat. Amb les coses així com funcionaven no hi havia perspectiva ni futur. Jo treballava com a professora d'infantil. Hi va haver diversos episodis d'inseguretat, assalts i robatori a mà armada i tot això va ser molt traumàtic, tant per a mi com per als meus fills. Allí em vaig separar i vaig prendre la determinació de venir a conèixer Mallorca. Vaig venir el 2004 el dia de Sant Joan, m’ha quedat gravada la data. Vaig arribar directament a Sencelles per un tema laboral, perquè ja venia amb una possibilitat i allà va començar tot. Al principi no va ser gens fàcil, els principis són sempre durs. Record el fet de poder dormir tranquil·la sense estar vigilant que no entressin a robar, era la primera sensació de benestar per a mi. Perquè abans a l’Argentina vivia amb por, era un gran contrast. Com que treballava molt, i seguesc fent-ho, m'havia d'organitzar molt bé. Per exemple, com que no era a casa quan venia el butaner havia de deixar els doblers en un sobre davall la bombona, ell me’n deixava una de plena i quan tornava a casa encara hi era! Per mi, tot això era meravellós.

Aleshores realment ets professora?

Quan em vaig mudar aquí amb els meus dos fills, havia de treballar molt. No em sobrava temps per poder convalidar la meva titulació. A més, no em va anar massa bé el tema del català, som dolentíssima, i quan vaig intentar estudiar no em va resultar fàcil. Tampoc no tenia temps ni espai per dedicar-m’hi.

Encara hi ets a temps!

Sí que hi som a temps, és clar que sí!

Aleshores treballaves a Sencelles?

Quan vaig arribar aquí la persona que em va ajudar, que va ser com un àngel per a mi, era n'Àngela Ramón de l'Elèctrica Coll i continua sent molt generosa. Em va ajudar a trobar un habitatge i després a través d'ella, vaig aconseguir la feina a la benzinera on hi vaig estar durant nou anys. Em vaig sentir integrada amb els companys i els caps es portaven molt bé amb mi. Van ser 9 anys de molta estabilitat, així podia enfocar-me amb els meus fills, perquè seguien estudiant.

I després vàreu obrir Can Clar?

Sí, un cop vaig acabar el meu cicle a la benzinera, vàrem decidir obrir Can Clar el 2015, emprant aquest nom en honor a la meva padrina de Son Sardina. El meu fill gran va estudiar cuina, de forner (pa i pastissos) i la meva parella també és cuiner. Aquí hi ha una foto d'on era Can Clar, on ara hi ha el veterinari. Era molt petit, només hi havia quatre taules però hi havia molta d'il·lusió!

L'any següent, volíem tenir més lloc, aleshores vàrem parlar amb na Cati i va sorgir la mudança del restaurant a Can Pep i quan vam decidir mudar-nos allà ens va semblar correcte que el nom es canviàs a Can Pep. I no volia treure-li el nom, que té tanta d'història al poble, tants anys, que vàrem cedir el nostre perquè pogués continuar anomenant-se Can Pep. El negoci a Sineu que ara ocupa el lloc de “s’Indic” també es diu Can Pep.

Sempre ho construïm en família, parlam i decidim i som molt crítics entre nosaltres, ho debatem tot molt. L’important és el procés, no voler cercar sinó gaudir dels processos i dels canvis. I intentar fer-ho tan bé com sigui possible.

Trobes que el poble et va donar la benvinguda?

Per descomptat, a mi Sencelles m'ha donat la possibilitat de poder educar i criar els meus fills. Encara eren petits quan vàrem arribar, 9 i 11 anys. Si havien d'anar a casa d'un company per fer deures, estava tranquil·la perquè sabia on eren i em relacionava bé amb les mares dels companys.

Sents un llaç fort amb Mallorca?

És que jo estim Mallorca, per a mi és un lloc privilegiat al món. Pens que per això la gent tria aquest lloc, per visitar-lo i per gaudir-ne. Té de tot, muntanya, mar. Pel que fa a la construcció, veig que en tenen cura i està agrupat a les zones costaneres.

Arriba tanta gent de fora, no penses que està en perill de diluir-se l'essència de l'illa?

Pens que Mallorca té un nivell i una qualitat de vida gràcies al turisme. Però això no treu que les decisions polítiques, que ja no estan dins del nostre espai d'influència, tenen feina per equilibrar i controlar i evitar que la cosa no se'ls vagi de les mans. Per fer que l'espai continuï i millori. És cert que des del 2004 quan vaig arribar, hi ha un deteriorament dels espais públics i de l'ordre, en general. És que la gent ve de molts llocs amb cultures i costums molt diferents i pens que això és el difícil, fer que totes les persones s'adaptin als nous costums. Jo per exemple, que vaig venir de l'Argentina parlant espanyol, també és diferent i em vaig haver d'adaptar i acostumar a coses noves, noves estructures. Si és per bé, benvingut sigui. Si veus que alguna cosa és millor, perquè et dóna millor qualitat de vida, fes-ho i cuida'l si no, no té sentit.

​

Hi ha un lloc al poble que t'agrada especialment?

Sí, és partir cap al camí del Pou Major i fer tota la volta. Per mi, és fer una teràpia! Abans ho feia amb el meu fill. És com desfogar-se i tornar a començar. És un paisatge encantador.

Hi ha coses que enyores d'Argentina?

Per descomptat, enyor la família, les meves amistats, alguns menjars típics com el locro [una espècie de guisat prehispanic a base de blat de les Índies que necessita una llarga preparació], l'autèntic gust de vedella i les ‘empanadas’ d’allà, i sobretot els espais oberts. Em vaig criar a un poble, vaig néixer a General San Martín [també anomenat El Zapallar] a la província del Chaco, situat al nord-est del país. Hi ha molta natura i agricultura. És el centre d'una zona que té trets productius únics a la província, on els principals cultius són el cotó, soja, tabac, blat de les Índies i gira-sol, i també és molt important la producció de bestiar boví. Hi ha molts de boscs amb arbres molt grans, la vegetació és molt verda i a les planes hi ha una carretera que segueix fins a l'horitzó. És immens i molt ampli, és molt diferent. També l'Argentina és part de les meves arrels, perquè jo vaig néixer allà i és clar que m'enyor. Allà sóm 'l'espanyola', i aquí 'l'argentina'! Aleshores aquesta ambigüitat en una mateixa persona, és com si tengués dues vides diferents.

Tens curiositat per conèixer la zona d’Itàlia d’on prové ton pare?

Sí, l'origen de la família del meu pare és a Udine entre els Alps i la Mar Adriàtica, a 20 km de la frontera eslovena. Em queda pendent anar-hi per veure el seu lloc d'origen. Tenim a les xarxes socials un grup de la família Pitteri, i tots pugen fotos de les seves famílies, i molts ja hi han anat. Crec que a Itàlia la família Pitteri ha quedat molt reduïda però a Argentina n'hi ha molts! Allà hi ha moltíssims d'espanyols, italians, a l'escola tenia amigues de famílies també d'origen alemany o búlgar. És impressionant la quantitat d'immigrants i fills i néts d'immigrants que hi ha a l'Argentina.

A nosaltres de petits a l'escola ens ensenyaven que Espanya era la nostra mare pàtria. Sí, així com ho sents, això s'hi ensenya. Hi ha una vinculació i relació amb Espanya.

Creus que hi ha alguna cosa que es pogui millorar al poble?

Pens que el poble té la seva idiosincràsia i que està fent un esforç enorme per la integració de tots els qui venim de fora. El que es percep dels nascuts a Sencelles és que tenen un sentit de pertinença molt poderós i es percep com que els que venim de fora, som de fora.

Però arriba el moment, passat un temps, que t'acullen, no?

Totalment, n'hi ha que sí i n'hi ha que no, llavors això és l'espai on hi pot haver una mica més de feina. És part de la natura de l'ésser humà, de l'essència, del poble. A Sencelles, li dec molt com he esmentat abans, perquè em va donar espai de criar els meus fills i de desenvolupar-me amb ells. La meva vida ha estat abocada a molta feina i tenc diversos temes pendents, com reprendre el piano, que tocava de més jove. M’encanta tota casta de música amb instruments purs, no emprant la tecnología. També hauria d’aprendre el català, que ja va sent hora…

No és tan difícil, ja ho tens a l'orella de tant escoltar!

Potser un dia et sorprengui!

Tendries un consell per a altres nouvinguts?

Com es diu en espanyol, “allí donde fueres, haz lo que vieres”. L’espai vital de l’illa és propici a un benestar. Ja que aquest ens genera un bon nivell de vida, no abusar-ne ni dels sistemes ni les ajudes. Perquè la regió t'està brindant una possibilitat de tenir una vida amb més qualitat, aleshores s’ha de cuidar molt.

Jane Frances Sutcliffe