Julia Fischer-Bernard va visitar Mallorca per primera vegada el 1977, viu a l'illa des de fa més de 20 anys i finalment va arribar a Sencelles el 2016. És la propietària de 'Senseless', una interessant galeria d'art del poble, i té moltes històries per contar.

Vaig néixer el 1973, així que estic a la meitat de la meva vida, almenys això esper! Vaig néixer a Alemanya, tot i que no hi he viscut mai. Els meus pares es van mudar als Països Baixos, on vivíem en una barca al riu. Després ens vam mudar a Bèlgica, on hi ha tres idiomes oficials. Quan vaig començar l’escola, vivíem a la zona de parla alemanya. Després ens vam traslladar a la part de parla francesa, de manera que vaig tenir la resta de la meva formació fins i tot la universitat en francès. Vaig estudiar idiomes, turisme i gestió d’esdeveniments.
Als nou anys vaig començar a visitar Mallorca amb freqüència perquè mon pare es va mudar a l’illa per casar-se amb una fantàstica mallorquina; ja fa 38 anys que estan casats. Així que aquí em sento molt a casa. Al llarg dels anys he vist molts canvis i record Portals Nous sense port ni platja d’arena.
Quan vaig acabar els meus estudis a Bèlgica, vaig decidir bruscament traslladar-me a Mallorca, sense tenir en ment cap pla concret, excepte que només sabia que seria feliç aquí. Vaig treballar en diverses professions (un banc, una agència immobiliària, una clínica privada), sempre en càrrecs relacionats amb les relacions públiques. I vaig descobrir, contràriament al que havia pensat, que no hi havia massa traductors a l’illa, per tant vaig decidir obrir la meva pròpia agència de traducció. Això fa uns quants anys i estic contenta de dir que segueix funcionant.
El Port d’Andratx va ser la meva llar durant els següents 12 anys i és completament diferent de Sencelles. He de dir lo feliç que estic de mudar-me a Sencelles, ja que crec que és el millor lloc en tota l’illa.

Per què vas escollir Sencelles?
En realitat quan vaig trobar la casa on ara visc, cercava una casa per als meus pares. Tot i això, van preferir Esporles, així que vaig decidir que seria per a mi. Aquí està ple de sorpreses, no com al Port d’Andratx, on hi vas i esperes veure el millor del món, però tot és més superficial i de cara a la galeria. Acaba essent frustrant.
M’ha agradat residir allà, però preferesc de molt Sencelles. M’encanta la barreja de gent d’aquí, la gent és ben educada. Quan aparc el cotxe en tornar cap a casa, em trob amb els veïnats xerrim-xerram pel camí i moltes vegades puc tardar 20 minuts a arribar, però quan arrib a la porta estic completament contenta.

Per tant, et sents com si pertanyessis aquí, no ‘simplement un estranger més com a Andratx?
Per descomptat, i ajuda a l’hora d’entendre el mallorquí! Hi ha algunes persones que parlen només mallorquí amb mi i això no em fa sentir incòmoda. M’agrada veure gent jove asseguda i xerrant amb gent gran. La infraestructura és increïble: diversos restaurants meravellosos, concerts, els metges del PAC, una farmàcia, dos supermercats, bancs, una piscina, és fantàstic!
Ben aviat em vaig integrar al poble i em vaig sentir com a casa. La gent em coneix. Tenc la sort increïble de tenir uns veïnats tan agradables, som amics i sovint sopam plegats. Quan vaig veure aquesta casa tan especial, vaig poder visualitzar molt fàcilment una galeria aquí, així que vaig decidir seguir endavant i obrir-ne una.

Tenies alguna galería abans?
No, però conec molt l’art perquè els meus pares són artistes, tot i que jo no havia treballat mai amb l’art abans. El meu desig era fer una galeria d'art especial. Tenia un concepte concret perquè tenia els meus clients; volia que fos com un punt secret d’art per cercar o oferir qualque contacte o recomanació.

Trobes que vares ser molt aventurera de decidir mudar-te aquí i obrir la galería?
No suposava un risc tan gran com es podria pensar, ja que ja tenia la meva agència de traducció, era només una cosa més per completar-la.

Has dit que des que vares venir a Mallorca ha canviat molt. La teva primera impressió va ser molt diferent de la teva impressió actual?
Record Palma amb només el 10% dels cotxes que hi ha ara, molts carrers no tenien trànsit. Sí, s’han produït molts canvis i no podem combatre’ls. També hi ha coses molt bones, per exemple, quan vivia al Port d’Andratx, un dels meus millors amics vivia a Alcúdia i vaig estar més d’una hora a arribar-hi. Ara és molt més ràpid.
A més, record quan vaig venir a Mallorca que Internet no era el que és ara. Havies d’encendre el router, feia un soroll estrident i terrible i, després havies d’esperar... Ara, tots estam molt més connectats, de manera que tot és molt més ràpid.

Quan vares venir aquí al principi, com vares aconseguir integrar-te amb la gastronomia, els costums i la llengua?
Coneixia l’idioma espanyol abans de decidir allotjar-me aquí, que era al 1997. Primer vaig acabar els estudis a Bèlgica, ja coneixia l’illa perquè tenia la família aquí i feia bastants anys que la visitava regularment. Així que realment no va ser difícil assimilar cap canvi, ja que estava familiaritzada amb tot abans de viure aquí.
Ara que he estat obligada a estar fora durant 4 mesos, a causa del confinament del coronavirus, em va sorprendre, ja que no podia gaudir del pa ni del formatge mallorquins. Els trobava tant a faltar!

Tens una vida molt internacional a causa de tots els teus contactes de diferents països. Supòs que viatges a casa amb força freqüència.
No, en realitat, no hi torn tant.

Hi ha alguna cosa que enyoris de Bèlgica, que supòs que és el teu país d’origen?
Sí, sent que Bèlgica és el meu país d'origen. No sé tantes coses sobre Alemanya, tot i que parl l’idioma i hi tinc família. De Bèlgica a vegades trob a faltar la mentalitat, potser les patates fregides i els bombons belgues, però aquests els trobam aquí. El propietari de Toutatis és de la mateixa ciutat que jo, de manera que em fa sentir encara més com a casa.

Aleshores et sents més belga que alemanya...
Sí, tot i que pots dir el que vulguis, tinc un passaport alemany, però no hi he viscut mai i no em sent en absolut alemanya.

Diries que hi ha diferències culturals significatives amb Bèlgica i Sencelles?
Sí, bé, no tant entre Sencelles i Bèlgica, però hi ha altres llocs a Mallorca on es pot sentir més la diferència. Els belgues són més oberts de ment perquè mai et pregunten d’on ets. Aquí he començat a acostumar-me a que em pregunten d’on som, tot i que no sé què respondre, ja que no sé el motiu de la pregunta. Volen saber on vaig néixer o d’on sent que som? A Bèlgica no t’ho pregunten mai. Com més diferent ets, més interessant. Només et volen conèixer com a persona.

Crec que la gent et pregunta d’on ets per ajudar-los a entendre qui ets.
A Sencelles, és agradable veure que la gent s’interessa molt més per mi que el meu passaport, que és el que no vaig trobar al Port d’Andratx. El cas és que allà, als turons del Port d’Andratx, les cases es troben molt a prop, però els veïnats no es coneixen perquè ni es veuen ni es parlen.

Record que quan em vaig mudar aquí fa gairebé 30 anys, tothom al poble coneixia a tothom i va ser fenomenal. Ara és diferent, amb l’arribada de tanta gent addicional, principalment de la península.
Sí, m’agrada, és agradable, com una gran família. Vaig estar molt contenta a Andratx, no em malentenguis, ja que hi ha gent agradable i moltes coses agradables per fer, però no és la mentalitat belga. Potser per això em sent més a casa aquí a Sencelles.

Tornaràs mai a viure al teu país?
No ho puc imaginar.

Quin lloc del poble t’agrada més?
M’encanta la placeta de l’Obra, també la terrassa del Molico, el jardí de Ca s’Arquitecte i l’olivera que hi ha davant de l’església. Es meravellós.

Com a estrangers residents a Mallorca, creus que hauríem de tenir una certa actitud per ajudar els locals a protegir la seva identitat?
Estic segura que faran la seva feina sols. El que m’agrada dels mallorquins és que estan molt orgullosos, cosa que protegeix la seva identitat. Per la resta, m’agrada observar què passa quan s’uneixen diferents nacionalitats. És divertit observar persones amb els mateixos interessos que es connecten tot i que potser no parlen un idioma comú. No crec que haguem de protegir res, perquè aquesta és una evolució natural i el resultat és el que hi ficam tots junts. Estic segura que la mentalitat mallorquina no morirà mai perquè és tan forta.
No sé què passarà, però els polítics prenen moltes decisions que tendran conseqüències. Per exemple, estic completament en contra dels creuers que vénen aquí. De fet, els prohibiria completament a tot el món. Crec que no hi ha cap contacte possible [entre els turistes de creuers i la gent local] i quina és la motivació per fer una cosa horrible i tan innecessària. No ho entenc i no m’agrada.
Al contrari, puc entendre que el turisme a l’Arenal o Magalluf té una tradició, però almenys aquells turistes només s’hi queden allà. Jo suggeresc que els posem en un recinte per seguretat nostra i, si volen, puguin barallar-se allà després que se’n tornin a ca seva. Quan treballava a l’hospital, teníem molts turistes ferits en picabaralles i borratxeres, Una vegada vaig llegir una entrevista en un diari d’un metge d’urgències que va anunciar que simplement no tenien la capacitat d’atendre’ls perquè ja estaven prou ocupats tractant pacients amb problemes reals i accidents.

Durant els anys que has viscut aquí, t’ha passat alguna història divertida per contar?
Un munt d'històries divertides! Te n’explicaré una de 1977 quan vaig arribar aquí. Jo vivia a la casa on vivia la meva família, però vaig pensar que no era la situació ideal, així que vaig començar a cercar un lloc per a mi. Mirava als diaris, com ho feies en aquell temps, però no vaig trobar res.
Llavors em vaig dir: "On vols viure?" Em va encantar Es Portitxol, així que vaig anar-hi i vaig començar a tocar a les portes de la gent i a preguntar-los si sabien de qualsevol lloc per llogar a la zona. Vaig fer unes vint cases aproximadament fins que vaig arribar a un bar, així que també vaig demanar-li al propietari. La sort va ser que el propietari mateix tenia un lloc per llogar a dalt. "Només hi ha un problema", va dir, "no hi ha una entrada independent, has de passar pel bar".
M’ho va ensenyar i era al·lucinant davant del mar, amb 2 plantes i una gran terrassa. Vaig pensar en el meu cap que pagaria com a màxim 60.000 ptes de lloguer, així que li vaig dir "et pagaré 40.000 ptes pel lloguer". Va dir: "deixa’m pensar i et telefonaré". L'endemà va telefonar i em digué que sí, però que el meu preu no estava bé. Vaig pensar a mi mateixa: "Bé, pagaré una mica més idò, no importa". "No, és massa, pots pagar 30.000 ptes si vols, però no més!". I jo ben contenta! Alguns dies, arribava haver de menester dues hores per travessar el bar, ja que tothom em feia cas.

Hi ha alguna cosa que penses que es pugui millorar pel que fa a la vida al poble?
Sí, una cosa. He vist que han modernitzat els llums del carrer fa uns anys. Quan camines al vespre, veus el poble de lluny i és realment bonic. Així mateix, hi ha tres o quatre grans fanals a la plaça de les escoles velles de Can Bril, vaig pensar que potser amb els nous llums públics s’eliminarien. Quan estic asseguda el vespre a la terrassa és molt molest. Diversos veïnats han dit que tanta lluminària entra als seus dormitoris i no poden dormir correctament. No té cap sentit tenir aquests llums encesos cada nit. El millor seria utilitzar-los només quan hi hagi un esdeveniment a la plaça. També trob que a la Plaça de la Vila aquests focus brillants xoquen amb la il·luminació del poble.
A més, una altra història divertida. Un dia un policia va arribar a la porta. Va preguntar: “Tens un cotxe blau? És un Polo blau? Està aparcat en aquest carrer? ”Amb humilitat vaig respondre "sí" cada vegada, pensant que seria una multa. Ell va respondre: "Hauríes de tancar les finestres, que han estat obertes des d'ahir".
A més, un dia vaig tenir un esdeveniment a la galeria i el cotxe de la policia es va aturar davant i va entrar na Mila. És molt simpàtica, l’estim! Va entrar i va dir: "No vos preocupeu ningú, no vos preocupeu, m'encanta l'exposició i només vull veure-la". Va ser divertidíssim!
És agradable veure com la policia treballa al poble, realment són el vostre amic i protector, no el vostre enemic. Sé que si tenc qualque problema, sempre els puc cridar. També voldria ajudar-los, per si veia qualque cosa malament. Així hauria de ser a tot arreu.
Pel que fa a les meves aficions, m’encanta fer esport, m’agrada anar amb bicicleta: aquesta regió és meravellosa per això. També m’agrada la vela, el windsurf, l’esquí i un cop a l’any m’agrada anar a la neu.
I, per descomptat, les làmpades de paper que faig. Faig peces úniques a mida, amb l’objectiu de millorar l’ambient de la sala. Per exemple, si es tracta d’una taula de menjador, has de veure el que menges, però en un vestíbul on només es tracta de decoració és ben diferent. M’entretén molt fer-les. I quan les venc dic que compren màgia i els llums són de franc.

Hi ha alguna cosa més que vulguis comentar?
Sí, m’agradaria donar les gràcies a la gent que em va acollir al principi, els estic molt agraïda. Em va alegrar molt veure que el dia que vaig obrir la galeria hi havia tot el poble. De vegades obri la porta per treure el fems i entren, només per saludar-me.
Estic molt agraïda de com em tracta tothom. És un lloc tan meravellós. M’agradaria convidar tothom a venir a viure aquí també, però definitivament no ho faré, perquè no vull que canviï.

Jane F. Sutcliffe